20 d’octubre de 2017

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

El sud d' Europa  tal com sabem, abans era el territori de l'imperi Romà. En aquests territoris es parlen llengües romàniques o neollatines, les quals procedeixen del llatí vulgar. Durant l'imperi romà, el llatí vulgar va ser la llengua que va contribuir unió entre diferents pobles, era un vehicle de comunicació, que en aquell moment pertanyien al domini romà.
Actualment no hi ha parlants que tinguin com a llengua materna el llatí, però tot i això encara no es pot considerar una llengua morta ja que és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà.

                                      Imperi romà

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES ACTUALS

Avui en dia, el sud-oest d' Europa i a Romania es parlen llengües romàniques. Les llengües que es parlen són: galaicoportugès, asturlleonès, castellà o espanyol, aragonès, català o català-valencià, occità o llengua d'oc, francès, retoromànic, sard, italià i romanès. 

El galaicoportuguès: el portguès és parlat a Portugal i Brasil, i el gallec és parlat a Galícia. És una llengua cooficial juntament amb el castellà i té aproximadament 4 milions de parlants.

Asturlleonès:  el qual és parlada en Astúries i Lleó i no és una llengua oficial. Té 605.000 parlants

Castellà o espanyol: és parlada a Espanya i a la major part d'Amèrica central i del sud i per això té gairebé 417 milions de parlants. Aquesta llengua és parlada en altres països i és una llengua oficial de 20 estats.

Aragonès: aquesta és parlada en algunes valls de Pirineu aragonès i parcialment en el nord d'Aragó. Actualment té uns 25500 parlants.

Català: és una llengua parlada a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Andorra, Catalunya nord (França) i a l'Alguer (Sardenya). És oficial en la majoria dels llocs esmentats anteriorment, que aquests són: Catalunya i Catalunya Nord, València, Alguer, Andorra i Balears. És un idioma que té més de 10 milions de parlants, força reconeguda i amb molts dialectes.

Occità: es parla al sud de França, a l'oest d'Itàlia i també a la Vall d'Aran (Catalunya) on rep el nom d'aranès i té 528000 parlants.

Francès: és un idioma parlat a França, sud de Bèlgica, l'oest de Suïssa, a Luxemburg, Vall d'A osta (Itàlia), antigues colònies com per exemple el Quebec (Canadà), Haití i alguna illa del Carib. Té aproximadament 300 milions de parlants.

Retoromànic: és una llengua parlada a una petita regió de Suïssa i al nord d'Itàlia, té gairebé 625000 de parlants i no és una llengua oficial.

Sard: és una llengua parlada a l'illa de Sardenya (Itàlia) i el 81% dels habitants el comprenen perfectament, i entre el 65% i el 70% el parla com a idioma habitual i és llengua oficial a Sardenya.

Italià: és pròpia d'Itàlia, també es parla el sud de Suïssa i a Còrsega. Té aproximadament 70 milions de parlant i és oficial a Itàlia.

Romanès: és parlat a Romania i a Moldàvia. Té més de 26 milions de parlants i és oficial a Romania, República de Moldàvia.


                                Llengües parlades a Europa oriental i occidental



EL CATALÀ, LLENGUA ROMÀNICA.

"La romanitat és una realitat present quotidiana per a nosaltres cada cop que, per establir comunicació, per rebre informació o per deixar constància del nostre pensament, obrim la boca, agafem la ploma, despengem el telèfon, engeguem el televisor o teclegem a l'ordinador. No en som generalment conscients, però és bé així."
L.E. López Del Castillo

Varnpreet Kaur
1r Batx

19 d’octubre de 2017

LA POLÍTICA A L'ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia va ser l'origen de la democràcia i també el naixement de la figura del polític dels nostres temps, que és aquella persona escollida per uns ciutadans i que té el càrrec d'encapçalar i/o representar el poble. Amb aquest encàrrec van sorgir els primers representants de la població grega, concretament la que vivia a Atenes, i van sortir els primers polítics de tota la història. 
De polítics, com en els nostres dies, n'hi havia de bons i de dolents. De fet, ens podem trobar amb uns polítics que van ser molt importants per Grècia i d'altres que van ser desastrosos i eren corruptes; fet que ens fa pensar que, definitivament, les coses no han canviat tant.

Pendes (a l'esquerre), un dels grans polítics de l'Antiga Grècia. Alexis Tsipras (a la dreta), actual primer ministre de Grècia.
Els dos van formar o formen part del poder d'un estat en què la bona i la mala política han estat molt discutits.
ELS GRANS POLÍTICS DE L'ÈPOCA

Durant l'Antiga Grècia es va forjar la manera d'entendre la política i també la figura del polític. Tot i que el polític no es veu avui en dia com una figura fonamental per la societat d'aquesta època, cal recordar que, sense ells, moviments polítics i socials com la democràcia haguessin estat, potser, impossibles.
Dos dels polítics més destacats de l'època van ser Clístenes i Pèricles, que van originar i van ajudar a confeccionar el concepte democràcia tal i com l'entenem avui.

Clístenes (Segle VI aC)
Clístenes va ser un polític atenès i membre del partit aristocràtic. Va arribar al poder després de destronar el tirà (dictador) Hipias.

L'any 580 aC, va introduir unes reformes que van desembocar en el sistema polític tan famós avui en dia: la democràcia. Alhora, va introduir al poble atenès un sistema anomenat ostracisme, que consistia en desterrar durant deu anys tots aquells que poguessin ser perillosos per la societat.

Clístenes, un element fonamental per a la democràcia.

Pèricles (Segle V aC)
Estadista i general atenès, es va convertir en el polític més poderós de l'època. Era un orador molt destacat i intel·ligent, i és per això que solia aconseguir posar la opinió pública a la seva butxaca. Va perfeccionar el sistema democràtic construït per Clístenes, i va organitzar grans decisions en diferents àmbits, com ara la reconstrucció de l'Acròpolis.

Tot i així, Pèricles no sempre va ser vist sempre com un home benèvol, ja que l'any 430 aC va ser acusat d'apropiació de fons públics i va haver de pagar una multa molt important. Per tant, sorprenentment, Pèricles no només serà una gran figura democràtica, sinó que també figurarà com el primer polític corrupte de la història.

Pèricles, un gran polític i un gran corrupte

Us deixo amb un vídeo que tracta sobre l'organització de la democràcia atenesa i que ajudarà entendre com era l'estructura i en quin punt es trobava el polític dintre del poder atenès.




Ferran Gil
1r de Batxillerat

MEDUSA: BELLESA I MALDAT

El monstre, la dona amb serps al cap, la dona que petrificava amb la mirada... se n'han sentit moltes històries diferents sobre Medusa en la mitologia. Es tracta d'un dels personatges que més ha cridat l'atenció de tot el conjunt de personatges de la mitologia grega ja que era una dona-monstre que reflectia la dualitat que pot haver entre la màxima bellesa i la maldat. També és de les que més marca ha deixat en la història de la nostra cultura, influenciant artistes de la talla de Klimt o Rubens. 
Gustav Klimt, Medusa.

Peter Paul Rubens, Medusa (1617-1618)
En la mitologia grega, Medusa ("guardiana protectora"), era un monstre, generalment descrita com una humana alada amb serps en lloc de cabell. La majoria de les fonts la descriuen com a filla de Forcis i Ceto, tot i que l'autor Higini (Fàbula) la descriu com a filla de Gorgona i Ceto. Segons Hesíode i Esquil va viure i va morir en un illa anomenada Sarpedó, a ''l'Occident del món'' en una zona molt propera a la que els grecs consideraven que se situava el Regne dels Morts i, per aquest motiu, la seva vinculació amb el món de l'obscuritat i la mort és una constant en les seves llegendes. El novel·lista del s. II a. C  Dionís de Mitilene la situa però en algun lloc de Líbia, on, segons Heròdot els bereberes originaren el seu mite com a part de la seva religió.

MITE
La seva bellesa va ser tan extraordinària que va arribar a  enamorar a Posidó, aquest, en veure's enlluernat per la bellesa de Medusa, va decidir seduir-la al temple d'Atenea, tot i que hi ha textos que parlen més aviat de violació. En assabentar-se del que havia passat al seu temple, Atena, enfurismada, decidí castigar a Medusa equiparant-la al mateix que les seves germana Esteno i Euríal, es a dir, la va convertir en un monstre sense ànima, amb gran ullals, mans metàl.liques i ulls plens de llum capaços de petrificar a tot aquell qui la mirés. No conforme, Afrodita, la deessa de l'amor, envejosa de la preciosa cabellera de Medusa decidí canviar-la per serps.

D'aquesta manera, Medusa, en qualitat de monstre només podia habitar en les terres més llunyanes, prop de l'Hades o l'inframón (les terres hiperbòries).

D'aquell idil.li fortuït sorgí un embaràs el qual no va fer més que incrementar la ràbia d'Atena que ordenà Perseu matar Medusa. 

Perseu, en la seva missió va haver d'utlitzar unes sandàlies amb ales proporcionades per Hermes per tal que la pogués decapitar mentre ella dormia. També se li va concebre un escut molt brillant amb l'objectiu que, si Medusa el mirava pogués repel.lir la llum letal dels seus ulls. 

Perseu va aconseguir complir el seu encàrrec i decapità Medusa. Però la història no acaba aquí. Del cap decapitat de Medusa en sorgiren dos fills: Pegàs i el gegant Crisaor. El cap de Medusa fou per Atena, la qual l'utilitzà com a escut durant les seves batalles d'igual forma que va fer en el seu moment Perseu per rescatar Andròmeda i poder matar a Polidectes. La seva sang per altre banda va ser guardada pels déus de l'Olimp, que l'utilitzaren com a verí contra els seus enemics. 

IMPORTÀNCIA DE MEDUSA EN LA MITOLOGIA GREGA

De Medusa crida l'atenció el fet que, per una relació sexual, la qual no se sap si fou consentida o no, acabà maleïda per tota a vida fins acabar morta per decapitació. La fúria divina torna a fer-se lloc en aquest mite que ens deixa una altre prova que contra la força divina és impossible lluitar. 

Una dona preciosa va ser relegada a un horrible monstre que ni tan sols podia admirar la seva realitat sense acabar amb ella i que es convertí en el símbol de dona independent, perillosa i morta. 

La seva iconografia ens arriba fins al dia d'avui com a ''mediadora entre el cel i l'infern, ''senyora de les bèsties'', que reflecteix el cicle vital: vida, mort i renaixement. Però sobretot com a representant dels misteris femenins.

Durant el S. XIX la dona adquireix un paper amb molta més força i, per aquest motiu podem veure peces que reflecteixen Medusa concebuda com a femme fatale.




Angie Pérez
1r Batx

18 d’octubre de 2017

LA GASTRONOMIA ROMANA

El fet d'alimentar-nos forma part del nostre dia a dia des del principi de la vida en el planeta Terra. Com he dit, és un fet que es repeteix diverses vegades quotidianament, però la manera de menjar ha anat evolucionant des de sempre.
Però bé, jo només us parlaré de la gastronomia a l'Antiga Roma.

L'alimentació diària dels romans consistia en un esmorzar complet, un dinar lleuger, i el sopar, l'àpat més important.

L'ESMORZAR
A l'esmorzar o ientaculum, es podia beure llet o vi amb mel, i per menjar hi havia una gran varietat d'aliments a triar: pa untat amb all, formatge, ous, raïm, olives, fruits secs... Els nens podien menjar altres aliments com galetes o dolços.



Llet i formatge, raïm, vi amb mel, pa untat amb all i olives, aliments que era comú trobar en àpats dels romans.


Era un àpat en el qual no hi mancava pràcticament res per tal de quedar tip.

El que és curiós, com podem observar, és que no es menjaven aliments gaire diferents als que podríem menjar avui dia en un esmorzar complet, excepte pel pa amb all, les olives o la beguda de vi amb mel, que seria el menys comú de trobar en un àpat matutí en l'actualitat.

EL DINAR
El prandium, o el que vindria a ser el dinar per a nosaltres, era un àpat força lleuger i ràpid que se solia prendre a peu dret, en el que s'acostumava a menjar les sobres del sopar del dia abans.

EL SOPAR
L'anomenada cena, seria el que nosaltres considerem el sopar, i era l'àpat més llarg i en el que es menjava amb més abundància. Es solia convidar a familiars i amics, i era, principalment, una ocasió per gaudir.

El sopar es dividia en tres parts:

- El gustus o gustatio, on s'hi prenien diversos entrants: ous, peix en salmorra, olives, enciam, ostres, bolets...

- Al sopar pròpiament s'hi servien plats amb verdures, carns i peixos, cereals, llegums o ous.

- El secundae mensae seria l'equivalent a les postres, que consistia en fruita o dolços.


Verdures, llegums, fruites, bolets, ous, ostres i peix en salmorra, aliments comuns en un sopar romà.

PREPARACIÓ I CONSERVACIÓ
Haureu notat que a l'Antiga Roma no es consumien aliments tan diferents als que mengem a l'actualitat, però sí que els preparaven i conservaven de maneres distintes a com ho fem nosaltres.

S'utilitzaven condiments, a vegades fins i tot de manera excessiva, però es feien servir per la majoria de plats, inclosos algunes receptes dolces.

Els condiments més habituals eren algunes espècies: la farigola, el julivert, la menta, el pebre, el comí...

I d'altres potser no tan utilitzats com el sèsam, el gingebre, la matafaluga o la mel.
També s'usaven salses, que sovint es preparaven a partir d'espècies.






Pebre, comí, matafaluga, farigola i sèsam, algunes de les espècies usades pels romans per preparar receptes.


Per tal de conservar els aliments, a l'Antiga Roma és evident que no tenien frigorífics o congeladors, per tant, els romans van trobar diverses maneres de mantenir els aliments per tal que no es fessin malbé:

- Salar.
- Fumar.
- Posar en vinagre.
- Fermentació.
- Posar en salmorra.
- Assecar.
- Coure en vi.
- Bullir.
- Mantenir en oli d'oliva o mel.



Tonyina en oli, fruita assecada, peix fumat i carn en sal, alguns dels mètodes utilitzats per conservar aliments en l'Antiga Roma.


A continuació deixo un vídeo fet per unes alumnes de llatí de 4t d'ESO de l'Institut de Premià de Mar, en el qual s'expliquen quins aliments es conservaven amb cadascun d'aquests mètodes.



Marta Orte
1r Batx

12 d’octubre de 2017

EL TEMPLE ROMÀ DE VIC

L'any 1882, al nucli antic de Vic, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada entre la runa van aparèixer restes d'un temple romà. Aquest no és un temple qualsevol ja que és un dels dos únics temples a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.


Temple romà de Vic vist des d'una cantonada de la plaça Vella.
ON ES TROBA?

El temple romà de Vic, també conegut com a Temple d'Ausa, tal i com indica el seu nom es troba a la capital d' Osona (Vic). Concretament està situat al carrer del Pare Xifré, al nucli antic, a prop de l'església de la Pietat i de la plaça Vella. Aquesta ciutat a l'època romana era anomenada Ausa i, aquesta es torna un municipium amb funcionaris civils i militars i amb un temple propi, del qual tractem avui.

EL TEMPLE
Aquest temple que fou construït el segle II, en temps d'imperi tenint en compte que la idea va de construir-lo va aparèixer durant la república. Tampoc se sap que a quina divinitat va ser dedicada, però segons les investigacions que s'han fet, es veu que fou dedicada a Hércules.  Malgrat la seva antiguitat, es troba en condicions perfectes. Les parets d'aquest temple formaven part del pati anterior del castell dels Montcada, per increïble que pugui semblar, això no es va descobrir fins l'any 1882. 
El temple té un pòrtic de sis columnes amb capitells corintis que sustenten el frontó. Les mides d'aquest són 12,10 metres per 10,10 i està construït sobre un pòdium al qual s'accedeix per unes escales situades a la façana central. La majoria de les columnes es van reconstruir idènticament, igual que el frontó l'any 1959. 
L'existència del temple va ser desconeguda, tal com s'ha esmentat abans, fins l'any 1882. Fou trobada en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia servit com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats havien fet la funció de les parets internes del castell. 
Es va refer la cel·la amb la seva coberta, el mur de la façana i la columnata frontal, gràcies un grup d'il·lustres procedents de Vic, entre ells en Josep Serra  i Campdelacreu (l'arxiver municipal) que van assabentar-se del valor del temple i van fer una recuperació immediata per tal de no perdre el tresor amagat.



Varnpreet Kaur 
1r Batx.

11 d’octubre de 2017

EL MITE D'ECO

Tothom sap què és l'eco, però potser no saben d'on prové la paraula. L'origen de la paraula "Eco" ve d'un mite grec, especialment, d'una història de desamor.

QUI ERA ECO?
Eco era una nimfa de la muntanya del mont Helicó que va ser educada per nimfes i muses. Es diu que tenia una veu molt melòdica.
Zeus estava enamorat d'Eco, i Hera, la seva esposa, al descobrir-ho, va castigar a Eco traient-li la veu. Afrodita, la deessa de l'amor, va sentir compassió per Eco i al no poder desfer l'encanteri va aconseguir que Eco pogués repetir l'ultima paraula que sentís dir.

HISTÒRIA D'ECO I NARCÍS
Narcís era fill de la nimfa Liríope i del déu del riu Cefiso, era un noi molt guapo. Eco es va enamorar de Narcís i per això el seguia pel bosc amagant-se d'ell, fins que al trepitjar una branca, Narcís es va adonar de la seva presència, i va preguntar: "Hi ha algú?" i Eco, incapacitada per parlar, va dir: "Algú? Algú?". Narcís, qui no podia veure qui el seguia va cridar: "Qui ets?" i Eco va respondre: "Ets? Ets?" mentre sortia de darrera dels arbres. Després, Eco va demanar als animals que diguessin a en Narcís l'amor que sentia per ell, però la resposta de Narcís va ser riure's d'ella. A causa de la reacció de Narcís, Eco va córrer a amagar-se a una cova on es va anar envellint i consumint fins a morir.

Eco al bosc mirant a Narcís enamorat del seu reflex
Es diu que quan Eco va amagar-se a la cova, un noi enamorat d'ella va pregar que es fes justícia i va ser respost per NÈmesi, la deessa de la venjança, davant d'aquests fets va decidir castigar Narcís fen que s'enamorés del seu reflex en una font fins que es va tirar a la font en busca del reflex i es va ofegar. Allà on va quedar reposant el seu cos va néixer una flor que més tard donà el nom a la flor Narcís.

HISTÒRIA D'ECO I PAN
Pan, el déu de la fertilitat i la naturalesa, es va enamorar d'Eco però ella no sentia el mateix que Pan. Sentin-se rebutjat, Pan va manar matarla i van estendre els trossos d'Eco per tota la Terra. Gea, la Mare Terra, els va rebre i la veu d'Eco es va quedar amb els fragments del seu cos repetint les seves últimes paraules.

Paula Sala
1r Batx

10 d’octubre de 2017

SÍSIF: COM SER IMMORTAL

Des de temps remots, la humanitat s'ha preguntat quina és la font de la vida eterna. Els grecs també, i aquesta és una història que ens explica les peripècies d'un rei que volia evitar la mort, Sísif.

EL MITE
Sísif va ser el fundador i el rei d'Efira. Era fill d'Èol i d'Enàrete, i es va casar amb la plèiade (nimfa filla d'Atlas i Plèione) Mèrope. Hi ha llegendes que diuen que va ser pare d'Odisseu amb Anticlea (que més tard es va casar amb Laertes).
La imatge més famosa de Sísif: empenyent la roca
Sísif tenia fama de ser el més astut dels homes, i no tenia cap interès a morir. Quan va arribar l'hora, Hades va sospitar d'ell, i quan va enviar Tànatos a buscar-lo, li va donar uns grillons especials. Tot i així, quan Tànatos es va presentar a casa de Sísif, ell el va aconseguir enganyar i va acabar encadenant Tànatos i el va tancar a dins un bagul. Com que Tànatos no feia la seva feina, la gent no moria. Ares, el déu de la guerra, va començar a sospitar, i va descobrir que Sísif tenia el déu de la mort encadenat. El va alliberar, i Tànatos va portar el rei a l'Inframón. Tot i així, Sísif encara no havia acabat els seus recursos. Abans de morir, li va dir a la seva dona que quan ell marxés no li fes cap ritual funerari, ni el sacrifici habitual als morts. Així, quan va arribar a l'Inframón, va suplicar a la deessa Persèfone, dona d'Hades, que li deixés tornar a la superfície per poder renyar a la seva dona per no aplicar els rituals. Quan va arribar a Corint, va refusar de qualsevol manera retornar a l'infern, fins que Hermes l'obligà a tornar-hi a la força.
Amb tot el que havia passat, Hades estava realment enfadat amb ell, el va enviar als camps del càstig, i va ser obligat a empènyer una pedra enorme i pesant fins a dalt d'una muntanya, però cada vegada que estava a punt d'arribar al cim, la pedra rodolava fins a baix de tot i Sísif havia de tornar a començar.

ALBERT CAMUS I EL MITE DE SÍSIF
Albert Camus va fer un assaig filosòfic, anomenat "El mite de Sísif", en el qual reflexiona sobre el càstig absurd que els deus van imposar a Sísif, i a partir d'aquí exposa que és tan sols una metàfora de l'absurditat de la vida humana.


Maria Erra
1er Batx

4 d’octubre de 2017

ELS LLIBRES SIBIL·LINS

La mitologia, tant la grega com la romana, està plena de profecies i, si bé els grecs confiaven en l'Oracle de Delfos, els romans tenien els llibres sibil·lins, és a dir, llibres profètics.

EL MITE
Sibil·la libiana, de Michelangelo
S'explica que una vegada, una sibil·la, és a dir, una de les sacerdotesses d'Apol·lo encarregades de transmetre profecies, concretament la sibil·la de Cumas, va voler vendre al rei Tarquini Prisc, o Tarquini Superb, els nou llibres per un preu altíssim. El rei li va dir que no, i la sibil·la va procedir a cremar-ne tres. Li va tornar a oferir els que quedaven, pel mateix preu. Tarquini s'hi va tornar a negar, i la sibil·lina va tonar a cremar-ne tres. El tercer dia la sibil·lina va tornar  aparèixer a palau, amb els tres llibres sobrants, i el rei, encuriosit, no li va poder dir que no. Així doncs, va poder comprovar com aquests llibres contenien profecies diverses, i eren consultats quan algun presagi amenaçava el futur de Roma.

PER QUÈ ES FEIEN SERVIR ELS LLIBRES?
L'origen dels llibres és desconegut, i es creu que estaven escrits en grec, i no en llatí. També es creu que estaven escrits en fulles de palmera.Van ser dipositats al temple de Júpiter, al Capitoli. Eren custodiats per diversos guàrdies, ja que el rei considerava que els llibres no podien ser vistos pel públic. Per tant, només podien ser consultats per oficials encarregats de la seva custòdia o per encàrrec especial del senat romà en casos de prodigis o desastres. No se sap ben bé què contenien, si prediccions, directives per algunes circumstàncies o simplement instruccions sobre algun tipus de ritual religiós. Un dels seus custodis va revelar els seus secrets i va ser condemnat a mort.

Sacerdots guardians dels llibres 

Els romans del segle II aC, en temps de la República, apreciaven molt aquests llibres, i els van guardar en un col·legi, guardat per sacerdots menors anomenats decem viri sacris faciundis. En temps de crisi, els consultaven per veure si hi havia una profecia que es pogués aplicar a la situació del moment.


DESTRUCCIÓ DELS LLIBRES
Els llibres van ser destruïts en l'incedi del temple el 82 aC, i aleshores van enviar ambaixadors cap a Grècia i Àsia Menor per trobar nous llibres. Així, una gran quantitat de llibres profètics van arribar a mans de particulars, i August va decidir cremar-los. Es van cremar uns dos mil llibres i només alguns es van poder salvar, i es van guardar al temple del déu Apol·lo al Palatí. August, però, més tard, va ordenar la reconstrucció de llibres. Tot i així, Tiberi, el seu successor, va considerar-ho ilegítim i va rebutjar la feina. Junt amb els pocs llibres sibil·lins custodiats, es van guardar alguns llibres profètics més, com el dels germans Marci o les profecies etrusques de la nifa Byoge.

Maria Erra
1r Batx

30 de setembre de 2017

COM SERIA EL REFERÈNDUM DE L'1 D'OCTUBRE A L'ANTIGA GRÈCIA?

Avui en dia coneixem la democràcia com el sistema de govern del poble, on el ciutadà té dret a participar de forma directa en les decisions polítiques; normalment en forma d'eleccions.
A l'Antiga Grècia va ser on va començar la democràcia que coneixem avui en dia, però amb grans diferències que són incomparables respecte als nostres temps. Va ser també a Grècia on van haver-li les primeres consultes a la ciutadania o eleccions, i per tant el primer poble de la història que permetia el vot d'una part de la ciutadania.

La democràcia grega...

...i la democràcia actual...









...com afrontarien un referèndum?
A Catalunya estem vivint moments històrics i cada dia, a través dels mitjans de comunicació, la paraula democràcia està molt present. Així doncs, aprofitant que l'origen de la democràcia és Grècia i que a Catalunya la democràcia està sent un dels mots fonamentals per entendre el procés d'independència, com hagués estat un referèndum a l'Antiga Grècia?

LA PREPARACIÓ DEL REFERÈNDUM

Abans d'explicar el procés per arribar a la votació, cal dir que la paraula referèndum no apareix fins el segle XVI en un estat de Suïssa i que el concepte plebiscit no sorgirà fins a l'Antiga Roma; per tant, el referèndum a la grega l'haurem de traduir com si es celebressin unes eleccions tal com es feien llavors. Dit això, us explicaré com es preparava una votació.


En primer lloc, es cridava a votar a tots aquells homes adults que fossin ciutadans, atenesos i amb drets. Això, per tant, excloïa a esclaus, dones, nens i a tots aquells que no fossin d'Atenes o grecs.

LA CELEBRACIÓ DE LES VOTACIONS

A partir d'aquí, al dia de votació s'elegien uns candidats per l'Assemblea de forma aleatòria entre tots els ciutadans que tenien dret a vot. Un cop elegits, a l'Assemblea hi tenien diverses funcions polítiques i governamentals i decidien sobre diversos aspectes de l'actualitat. Aquestes decisions se solien acabar en unes votacions que s'efectuaven amb pedres: la pedra blanca corresponia a votar SÍ i la pedra negra corresponia a votar NO. D'aquesta forma, els ciutadans grecs començaven a efectuar una democràcia directa.


L'Assemblea d'Atenes, va actuar com a fonament de la democràcia
Si volguéssim adaptar el nostre referèndum a l'Antiga Grècia, l'única opció que tindríem és voler-nos separar d'Atenes i convertir-nos en una nova ciutat-estat. Si és el cas, els nostres representants de l'Assemblea haurien de decidir afirmativament o negativament en relació a la qüestió d'independitzar-nos d'Atenes. Cal tenir en compte que el resultat que fos s'acceptaria i segurament no hi hauria massa problemes per la separació, cosa que actualment sembla impossible tenint en compte que envien policia espanyola quan hi ha qualsevol referència al referèndum. 
També és necessari recordar que en aquesta votació només hi participen homes i gent poderosa; fet que actualment la nostra democràcia és més representativa i plural.

Ferran Gil
1r Batx

28 de setembre de 2017

ATALANTA, L'ÚNICA HEROÏNA GREGA

Sempre s'ha parlat d'herois a la mitologia grega, però això no significa que no hi haguessin heroïnes. Aquesta és la història de l'única heroïna de l'Antiga Grècia.

EL MITE
Atalanta era filla de Iasos i Clímene, reis d'Arcàdia. Els seus pares, però, no volien tenir una nena, així que la van deixar al mig d'un bosc situat al món Partemi. Va sobreviure, però gràcies a que la va trobar una óssa, que la cria com si fós filla seva. Anys més tard, un grup de caçadors la descobreixen i s'encarregen d'educar-la. Quan és una noia jove, Atalanta decideix que no es vol casar i es vol mantenir verge com la seva patrona, Àrtemis. Així doncs, quan uns centaures intenten violar-la, els mata amb fletxes.

Atalanta, de Pierre Lepautre
Hi ha mites que diuen que va vèncer al pare d'Aquil·les, Peleu, en un combat de lluita. També n'hi ha que ens expliquen com va salpar amb Jàson i els argonautes per anar a buscar el velló d'or. Tot i així, aquí els mites diferèixen, ja que alguns expliquen com no la van deixar pujar al vaixell, perquè només hi volien homes. Una altra gesta que va acomplir va ser quan va matar el senglar de Calidó:

El rei de Calidó va descuidar-se de fer els sacrificis pertinents a Àrtemis, i aquesta li va enviar una senglar que destruia tot el que tenia al davant. Va demanar ajuda a tots els caçadors del seu regne, però al final va ser Atalanta, amb l'ajuda del fill del rei, i altres caçadors, la que va matar el porc. Tot i ser una dona, Melèagre va donar-li els trofeus de caça a Atalanta, ja que era la primera que havia ferit l'animal. Els altres caçadors, que eren els seus oncles, enfadats, es van posar a discutir amb el príncep i van acabar morts. Melèagre, que tenia la seva vida lligada a un tros de fusta (però això és una altra història) també va acabar mort, perquè sa mare, enfurismada amb ell, va llençar el tros de fusta al foc. A partir d'aquí no es va discutir la victòria d'Atalanta sobre el porc.

Gràcies a totes les gestes que havia acomplert, Atalanta estava constantment assatjada per pretendents, així que va decidir muntar una competició. Qui la guanyés amb una cursa, tindria la seva mà. Qui perdés, acabaria mort. Molts ho van provar i van morir, però Hipòmenes, que era un jove espavilat, va anar a demanar ajuda a la deesa Afrodita. Ella li va donar tres pomes d'or, que Hipòmenes va anar llençant durant la cursa, i mentre Atalanta s'entretenia a recollir-les, ell va guanyar la carrera. Però Hipòmenes va descuidar-se de fer el sacrifici a Afrodita, i van acabar tots dos convertits en lleons, ja que, segons els grecs, els lleons no es creuaven entre si. Tot i així, va tenir un fill anomenat Partenopeu.

Atalanta és de gran importància, ja que simbolitza la dona que es va rebel·lar contra tots els esquemes patriarcals de l'època i va aconseguir el respecte del poble grec.

 

Maria Erra
1r Batx

3 de juliol de 2017

UNA FORMA DE VIDA QUE MEREIX LA PENA



“Els  límits del meu llenguatge són els límits del meu món” Ludwig Wittgensetein.

Estimada pluja, sempre que vens em fas reflexionar. El teu gris no em posa trista, però em fa pensar. Tu ets qui sembres el caos a les carreteres i la pau a través de les finestres. La música de fons et fa encara més melancòlica i els que s’estimen tenen una excusa per apropar-se més sota el paraigües. Avui doncs, he mirat per la finestra i en el meu reflex ple de gotes que queien i desprès de llegir un text d’Antoni Dalmases titulat Educar sense literatura, m’he posat a reflexionar sobre la societat en la què vivim. 

Segurament tots haureu sentit les preguntes: Per què serveixen les humanitats? I la literatura? O les afirmacions: “Les humanitats no serveixen per res, són molt fàcils” o fins i tot la típica frase despectiva: “Qui val val i qui no al social”. M’estranyaria que en algun moment de la vostra vida no ho hagueu sentit, però jo si que ho he sentit i penso que aquestes afirmacions no s’han de tolerar. 
Ens trobem en una societat on es considera útil tot allò que té aplicacions directes com la física, les matemàtiques o les ciències en general. Totes aquelles disciplines que tenen una aplicació pràctica en el món laboral mentre que allò inútil és reservat a la branca de les humanitats. No obstant això, la realitat és que, encara que no ens en adonem, la literatura té més a veure amb nosaltres del què pensem. L’home no pot pensar si no és en forma de llenguatge. Fins i tot en ciència, es necessita del llenguatge per expressar-se. No podem sentir si no és en forma de llenguatge ja que sense aquest els nostres sentiments no poden ser expressats. Les paraules són necessàries per descriure el món que ens envolta i a nosaltres mateixos. És necessari entendre que només coneixem el què sabem pensar de forma que sense paraules els humans tant sols som com animals limitats. És mes, conèixer i saber usar les paraules ens fa més vius, més forts i més lliures perquè ens fa capaços de pensar amb precisió i claredat. Sense paraules no existeixen les idees, i per tant no existeixen els pensaments. De fet, allò que ens diferència de la resta d’éssers vius és la capacitat de llenguatge, el do de raonar. Els animals reaccionen per instint davant la realitat  mentre que els humans reflexionen davant d’ella per fer-la nostra. I tant sols podem reflexionar amb paraules. Així doncs, tenir paraules és tenir idees. D’aquesta manera podem afirmar que la llengua no és només una simple eina de comunicació, sinó un sistema de pensament. Per això, en la mesura que dominem millor l'ús del llenguatge esdevindrem més complets, més perfectes, i possiblement més feliços.

Cal ressaltar però, que la millor forma d’accés al llenguatge, no és l'estudi de les normes gramaticals, sinó la literatura ja que la lectura d'obres literàries ens ofereix un camí més ric i, per suposat, més divertit. Els poetes utilitzen les nostres paraules quotidianes per abastar el món i els significats que hi ha més enllà de la immediatesa i l’evidència elemental, indicant que darrere dels mots hi ha l’ànima d’una cadena històrica de la qual som hereus de qui els diu, els pensa i els expressa. I és que el llenguatge, s’encomana amb les lectures. Aquest, ens fa més lliures, més oberts a la vida, ens condueix cap a nous horitzons i com cantava Raimon: “qui ha sentit la llibertat/té més forces per viure”. Els llibres parlen d’un mateix si són bons de manera que la literatura ens dóna ales i eines per llegir el nostre propi món. Ens fa sentir menys sols i ens obre un gran ventall de possibilitats, ens dóna un significat. La literatura ens permet deixar de ser nosaltres per un instant per fer realitat els nostres somnis, per viatjar a altres realitats. Així doncs, la literatura no és tant sols una assignatura i el seu sentit no es fer certes hores a la setmana. La literatura és oli pel cervell, pels valors i les emocions. En permet ser humans i desenvolupar la capacitat de  raonar que és fonamental per conèixer el món en què vivim ja que en la mesura que una persona sigui més capaç de dominar la paraula, serà menys susceptible a la manipulació.

I aquest és al punt on volia arribar. Com menys paraules tinguem, menys podem expressar-nos i per tant estarem més limitats. Necessitem paraules per expressar el què sentim, el perquè de les coses i demanar ajuda. El lloc on trobem aquestes paraules és a les humanitats i per aquest motiu no estan de moda. Aquestes ens permeten pensar i ser nosaltres mateixos, ser lliures davant una realitat limitada on el sistema ens tracta de manipular. El sistema no vol persones, vol gent adaptada a la realitat, joves que segueixin allò que es dicta i acceptin per sempre que les coses són com són, o millor dit, com els hi han estat imposades. No volen gent que conegui els fonaments ideològics ni els mecanismes lògics per repensar la realitat i canviar-la. 

Per això avui en dia a la nostra societat triomfen els necis, els que no reflexionen sobre la realitat, els que es limiten a viure en un món limitat sense intentar buscar la verdadera felicitat i tant sols acceptant el que se’ls presenta com a aparentment feliç. Aquells que prediquen la utilitat immediata, la ciència coma  factor més important de coneixement ja que aparentment és el que ells consideren “útil”. Triomfen tots aquells que viuen sota la falsa proposta que la felicitat s’aconsegueix sense esforç, sabent i fent tant sols el mínim per sobreviure i confirmar-se amb la única finalitat de fer diners en la societat capitalista. Aquests són els models socials que s’imposen. És mes, polítics, ideòlegs, pedagogs i educadors aposten pel manteniment de les coses tal i com són, volen continuar vivint en aquest aparent benestar. Formen una població que surti de les escoles, dels instituts i de les universitats ignorant i desconeixent la font del llenguatge heretat dels bons autors, de les veus dels savis que ens han precedit i que ens han fet com som. Tenen la consigna de fer callar, d’esborrar la memòria de tots els poetes i de totes les persones que han treballat les paraules per tal que puguem veure el món des de perspectives noves, per fer-lo avançar i per convertir la gent en persones. 

D’aquí els ve la por a la literatura, a la història, a la filosofia, i a tot el què s’ha agrupat sota el nom “d’Humanitats”. Tenen por a les armes que dóna la bona literatura. Per això repeteixen una i altre vegada que aquesta és inútil i que la societat no la necessita. I escampen la consigna: “la literatura és avorrida, pensar és avorrit”. És molt més divertit i còmode que els altres pensin, parlin i organitzin per tu. És per aquest motiu que avui en dia aquells que estan generalment acceptats a la societat no són aquells que llegeixen i reflexionen sinó aquells que recorren la vida passant-la per sobre com fan amb els llibres, sense entra-hi a fons ni buscant la bellesa en ells.

Les autoritats volen un món limitat i compten amb la col·laboració de molts professionals de l’ensenyament que renuncien a ensenyar verdadera literatura. Volen un país independent però limitat i sense llibertat, no amb ciutadans sinó tant sols súbdits. I van camí a aconseguir-ho. Cada vegada hi ha menys professors d’humanitats, menys alumnes que les estudien i cada vegada les notes d’accés a carreres d’humanitats són més baixes ja que amb això intenten instal·lar en la ment de les persones que aquestes tenen menys prestigi. I la veritat és que ho aconsegueixen. 

Malauradament, Nietzsche podria reformular la seva popular citació “Déu ha mort” per “Les humanitats han mort” en el sistema educatiu espanyol. La societat capitalista ens dirigeix en una direcció concreta.  Vivim en l’era de la industrialització del sistema educatiu que té l’objectiu de construir no ciutadans sinó treballadors per al futur segons les necessitats de l’economia. Ho explica gràficament Ken Robinson, educador i doctor de la Universitat de Londres, en la seva popular conferència “Changing education paradigms” o el vídeo de “Juicio a la educación actual”. Avui en dia, els centres d’ensenyament estan organitzats per fabricar súbdits que acceptin el món tal i com és, no per realitzar a persones i ciutadans lliures que desitgin canviar-lo. És una estratègia planificada per fer-nos ximples, obedients, homes que admeten sense capacitat de crítica allò que fan. Desapareix dins l’horitzó mental la possibilitat de canviar les coses fins que l’ésser humà es converteix en un engranatge més en la màquina d’aquest món. Fins i tot, a les universitats ja no hi van alumnes, sinó clients. On cadascú es paga uns estudis amb la sola intenció de buscar-se un futur, de guanyar diners que et permetin sobreviure en aquesta societat capitalista en la qual vivim. La majoria de professors ja no ensenyen per vocació, i és aquí on rau un dels principals problemes. Han pres l’ànima de les universitats i dels estudis en general. Els alumnes ja no van a l’escola per aprendre sinó tant sols per obtenir un títol que els hi servirà pel futur. S’ha instaurat en la ment dels alumnes que han d’estudiar, que tothom ha d’estudiar. I això provoca una sobrecàrrega en ells, ja que el què de veritat desitgen no és això. I és una llàstima, ja que allò bonic i real és fer les coses per passió. Tenim una consciència aparentment anticapitalista però ens hem bressolat en el sistema. No podem escapar-nos d’ell. En el fons tots som burgesos. En el fons, jo escric això,  però visc en una casa i moltes vegades em compro coses tant sols per un simple capritx. Només vull dir-vos, però, que si ens prenen les humanitats, ens prenen les paraules, ens condemnen al silenci, a creure en el què ens imposen. En el fons, ens converteixen intencionadament en esclaus. 

De fet, dins la literatura és on pròpiament trobem la imaginació ja que davant una realitat limitada, la imaginació i la literatura permeten traspassar els límits de la realitat immediata i fugir. Així doncs, aquests dos mètodes els podem concebre com un camí de fugida on a través d’ells pots arribar a l’infinit. Verdaguer ens diu: “la poesia és un ocell del cel/ que sovint fa volades a la terra”. A vegades, gràcies a les lectures, somio i imagino que el món deixa afavorir a uns quants per buscar el benestar de tots. A vegades somio coses boniques perquè ja hi ha suficients malsons a la realitat. Somio en veritats que guanyen judicis i mentides que surten amb el cap cot i no al contrari. Somio amb llibres que posen la pell de gallina i no cap paper firmat disposat a arruïnar la vida d’algú. Potser pensareu que soc innocent, però no és així, ja que el somriure i la imaginació és el què ens permet viatjar a altres realitats sense aixecar els peus de terra. Com deia Hölderlin: “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”. O tanmateix com deia Jacint Verdaguer al Canigó: “los somnis son unes ales/per volar dins l’Edén”. Tant és així que la imaginació és el bé més preuat que hom té ja que aquest li ve donat. De fet, els somnis i el somriure són de les poques coses que queden gratis en aquest món. Així doncs, vaig somiar amb adolescents que podien elegir el seu futur, amb adults sense por a canviar el present. Vaig somiar en una vida sense violència, amb matrimonis per amor i no per conveniència, amb nens sent nens i amb l’art com a mitjà de comunicació sense manipulacions. Somiar i la literatura és el motor que m’empeny a continuar endavant, a seguir lluitant per allò que desitjo i és el què em permet seguir escrivint, seguir cridant. 

Sé que és molt difícil definir la vida en una paraula però probablement un dels mots amb la que la podíem definir seria “decidir”. Som un cúmul de decisions que ens van obrint i tancant el camí per carrers que no sabem mai on van a parar. Tots els camins porten a Roma, però tant sols si tens clar que vols arribar-hi. Passa el mateix amb els somnis, només arribes a ells si tens clar quina forma i color tenen. A vegades m’imagino les oportunitats com passos de vianants on el cor és el semàfor. Decidir sempre és complicat ja que apareixen les pors, els dubtes, els “ i si....” i els “potser”. Tant és així, que la incertesa es multiplica quan les decisions impliquen canvis. No obstant això, triïs la opció que triïs, mai et tiris enrere si és el què realment somies i desitges. Ves a per totes, fins al final. Que bé se li posa a l’home oblidar als “per si de cas”, els “ no m’atreveixo” i els “prefereixo no arriscar-me”. Quan hom pot avançar calmat, tot va més ràpid. Quan hom pot ser lliure i deixar les limitacions enrere, llavors entén què és la verdadera felicitat. No obstant, això no és possible sense les humanitats ja que la literatura ens dóna les eines per penetrar en el laberint de la vida, ens ajuda a entendre’l i seguir endavant.

Amb aquest text la meva intenció no és menysprear les ciències, ni molt menys, perquè gràcies a elles el món ha avançat.  La meva intenció és mostrar també la necessitat de les lletres. No recordo la primera vegada que vaig sentir la curiositat d’endinsar-me en un llibre però va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de tenir sempre una història a la meva tauleta de nit esperant el meu moment preferit del dia on podia tornar-me a endinsar dins d’ella. A vegades llegeixo llibres que no acabo d’entendre i que al cap d’uns anys torno a reprendre per entendre’ls millor, però la veritat és que en aquell moment no em suposava un problema no entendre’ls ja que tant sols volia rodejar-me de lletres, conèixer personatges, descobrir nous mons, aprendre. Vaig començar a adorar el món literari sense gairebé ni adonar.me’n. No era conscient que  a partir d’aquell moment la literatura i la escriptura esdevindrien tant importants per mi. No sé, ara crec que la meva vida no tindria sentit sense els llibres que he llegit i totes aquelles persones de les quals he après. Segurament, res del què sóc i penso ara podria haver sigut possible sense ells. Han set refugi i viatge, ales i pau, amor i decepció. Han set part de la meva infància, però també del meu present i desitjo que ho siguin del meu futur. Han crescut de certa manera amb mi, o millor dit, jo amb ells.

Mireia Recuero 
1r  Batx

5 de juny de 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (III)

En aquesta entrada podreu trobar les últimes restes romanes més importants prop de roma que podem trobar.

ARC DE BERÀ

Tots els arcs romans estaven pensats per suportar alguna figura, una estàtua o un grup d'estàtues d'un gran valor honorífic. Després d'August es van difondre molt ràpidament aquest tipus de construccions, els quals la majoria d'aquestes ferien honor al seu emperador. No tots els arcs tenien la mateixa funció, alguns definien el límit d'un territori, d'altres es trobaven dins les ciutats o d'altres es construïen en memòria d'algú que havia mort.
L'arc de Berà el podem trobar situat a la Via Augusta a uns 20 km al nord-est de Tarragona, construït en honor a August. És d'una sola obertura i està construïda amb pedra calcària, d'una pedrera al costat de l'actual poble de Roda de Berà anomena n'Elies. El primer escrit que en trobem que ens dona informació sobre aquest monument és l'any 1563 quan A. Van Wyngaerde el va dibuixar. En aquest moment por ja veiem que l'estructura de l'arc està en bastant mal estat pel pas dels anys. Després d'unes quantes dècades però, l'any 1788, l'arc va ser parcialment restaurat. El 1840 es va fer una nova restauració molt lamentable, dirigida per Juan Van-Halen, qui en aquells moments era el governador de la ciutat de Tarragona. L'objectiu d'aquesta reconstrucció no era del tot reconstruir-lo sinó la seva reutilització, amb la funció de dedicar aquest monument a la reina Isabel II i al general Espartero. En aquest moment l'arc va ser rebatejat amb el nom d'"Arco de la paz".



El juliol del 1936 el monument va estar a punt de desaparèixer a causa dels efectes d'un atemptat, tot hi així el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Generalitat de Catalunya, va intervenir apuntalant provisionalment el monument el qual més endavant seria sotmès a una gran restauració molt respectuosa amb la realitat de l'edifici.


Com podem veure, doncs, l'Arc de Berà és molt diferent del que va ser construït principalment, només es conserven quatre capitells de l'estructura són de l'època romana. Entre els anys 1984 i el 1992 es va fer un procés d'investigació molt llarg que ens va portar tot el coneixement actual que tenim sobre el monument, amb tota la informació, durant els anus 1994 i 1997 es va fer l'última restauració, aquesta va ser la que va deixar el monument amb el seu aspecte actual.


(Arc de Berà)

OBELISC O AGULLA DEL MÈDOL
A la pedrera romana del Mèdol, la qual trobem a uns nou quilòmetres de Tarragona, molt aprop de la Via Augusta. D'aquesta pedrera en van extreure uns 50.000 metres cúbics de pedra calcària per construir l'antiga ciutat de Tarraco

Com segurament tots suposem, en aquesta pedrera no s'hi acostaven ni emperadors ni governadors, era un lloc feiner per treure la pedra que anava donant forma a la ciutat, com més quantitat i més velocitat es treballava millor.

El que més destaca d'aquesta pedrera, és l'anomenada Agulla del Mèdol, fa uns setze metres d'alçada i dos d'amplada, i la trobem just al centre de la pedrera. No està formada posant una pedra sobre l'altre, sinó que es va formar excavant tota la pedra del voltant i deixant aquest petit espai central sense excavar. No se sap qui va decidir deixar aquest bloc a la part central de l'espai, com hem dit no s'hi acostaven ni governadors ni emperadors, i no n'ha quedat cap escrit que ens ho expliqui.

La pedrera a més té unes condicions acústiques que la fan molt especial. i per això durant les primeres dècades del segle XX l'utilitzaven per fer-hi concerts i audicions.




Eva Bujons
1r Batx

2 de juny de 2017

LES GUERRES PÚNIQUES

Tots hem sentit parlar de les guerres púniques, però que va succeir realment en aquelles guerres?

Les Guerres Púniques són tres guerres que van fer els romans contra els cartaginesos o també anomenats púnics. Tot va començar quan Roma, després d'haver aconseguit imposar el seu poder per tota la península Italiana, va esdevenir una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, situada al nord d’Àfrica, a l’actual Tunísia. Així doncs, els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la penínusla Ibèrica, Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. En aquesta situació, doncs, Roma i Cartago eren les dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental.

Mapa històric de les guerres púniques 
Així doncs, es van produir tres guerres, per tal de troba un guanyador. Tant és així que la primera guerra púnica es va realitzar al 264 a.C i va finalitzar al 241 a.C. Tot es va iniciar quan els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció malgrat que aquests van decidir aliar-se amb Roma. Quan els romans van acudir a ajudar-los, va començar la primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre per terra i, per aquest motiu, va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i pensar una nova estratègia. Aquesta nova tàctica es basava en capturar les naus enemigues amb uns garfis i,  per mitjà d'unes passarel·les que es llançaven a l'abordatge, el combat esdevenia un cos a cos terrestre, un gran avantatge pels romans. Gràcies a aquesta van aconseguir vèncer als cartaginesos en diverses batalles navals, tot i que, el desastrós fracàs de l'intent de portar la guerra al nord d'Àfrica va obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels romans rics. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver de lliurar una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, que es va convertir en la primera província romana. Poc desprès, però, els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).

Tot seguit, es va produir la segona guerra púnica (218-201 a.C) on els cartaginesos per tal de venjar la seva primera derrota i la pèrdua de territoris, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C, el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan Anníbal, fill d'Amílcar que va esdevenir el cabdill de les tropes cartagineses quan va morir Astrúbal, va atacar Sagunt, una ciutat ibèrica aliada amb Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica. El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava. Així doncs, amb un exèrcit d'uns 70.000 homes i elefants, va creuar els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i va endinsar-se  Itàlia, sense que l'exèrcit romà arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, va aconseguir una sèrie de victòries conra els romans que van fer perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es van posar al costat dels cartaginesos. En un primer moment, però, Roma no va reaccionar tot i que finalment Fabi Màxim va iniciar una guerra de desgast, contra Anníbal. Aquesta guerra va afavorir els romans. De tota manera Roma va tornar a perillar quan, després de ser derrotada a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, per tal de realitzar el mateix atac que el seu germà malgrat que no ho va aconseguir i va morir. Finalment, va tenir lloc la batalla decisiva a Zama al 202 a.C., on van guanyar els romans i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van haver de pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants, i van ser obligats a pagar un tribut molt alt. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental. Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies: Hispània Citerior, la zona més propera a Roma,  i Hispània Ulterior, la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.

Finalment, la tercera guerra púnica es va produir entre el 149 i el 146 a.C. Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató, qui a cada discurs que feia al senat, deia: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago', fins que un dia van decidir posar-se mans a la obra amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats, els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així el nord Àfrica, l'actual Tunísia, va esdevenir província romana.

Aquestes van marcar un abans i un després en la vida romana i la societat en general. 

Mireia Recuero Solà
1r Batx