26 de desembre de 2013

BON NADAL



QUE PASSEU MOLT BONES FESTES 
I UN BON ANY 2014!!!!

INVICTUS

La paraula invictus prové del llatí i és un adjectiu que significa "invencible".
La paraula invictus ha estat el símbol de diferents missatges com ara: una pel·lícula, un anunci de colònia (i el nom de la colònia) i un poema. I la pregunta és: Per què? Què té a veure aquesta paraula amb aquests tres missatges? Doncs tot seguit, veurem la resposta. 
  • La pel·lícula 

Invictus

Aquesta pel·lícula explica la veritable història de com en Nelson Mandela va unir les seves forces amb el capità de l’equip de rugbi de Sud-àfrica, per ajudar a unir el país. El recent elegit president Mandela és conscient  que la seva nació segueix estant dividida tan racial com econòmicament a causa de les seqüeles de l'Apartheid. Creient que pot unir al seu poble a través del llenguatge universal de l’esport. Mandela dóna suport al desemparat equip de rugbi de Sud-àfrica quan, amb poques probabilitats, participa en el campionat mundial de 1995.


  • La colònia

Paco Rabanne llançà Invictus, la seva nova fragància per a homes, la qual representa la recreació del que és fresc i esportiu. La fragància va sortir el juliol de 2013. Aquesta colònia, Invictus, representa el poder, el dinamisme i l'energia. Per representar la fragància d'una manera encara més centrada al nom, l'ampolla està dissenyada en forma de trofeu. I amb quin heroi grec podríem relacionar el protagonista? ho podeu respondre en els comentaris.



                                                  Ampolla de la fragància en forma de trofeu. 
  • El poema
Desde la noche que sobre mi se cierne,

negra como su insondable abismo,

agradezco a los dioses si existen por mi alma invicta.

Caído en las garras de la circunstancia

no me he estremecido ni llorado en voz alta.

Bajo el vapuleo del azar, mi cabeza está ensangrentada,

más no inclinada.

Más allá de este lugar de lágrimas e ira

yacen los horrores de la sombra,

pero la amenaza de los años me encuentra,

y me encontrará, sin miedo.

No importa cuán estrecho sea el camino,

cuán cargada de castigo la sentencia.

Soy el amo de mi destino,

Soy el capitán de mi alma.



Invictus es un emocionant poema de William Henley escrit el 1875, des del llit d'un hospital, després de ser-li amputada una cama i una lluita perduda contra la tuberculosi. O aquestes paraules es recitava a si mateix Nelson Mandela en els seus llargs dies de condemna i solitud.


Com podem veure, els diferents missatges ens transmeten que la persona mai ha estat vençuda. 

Lioba Sallés 
4t ESO

24 de desembre de 2013

LES SATURNALIA

                                                                   Celebració de les Saturnalia
Les Saturnalia eren una important celebració romana i es celebrava per dos motius; el primer era per honrar a Saturn, déu de l'agricultura, i el segon era per homenatjar un victoriós general. Les Saturnalia es van començar a celebrar a partir del 217 a.C i es va convertir en una festa tan apreciada que el poble, de manera no oficial, festejava al llarg de set dies. 

Les Saturnalia es celebraven amb molt menjar i beguda. Al llarg d'aquesta setmana s'invertia l'ordre social, el que significava que els amos servien els esclaus i aquests es convertien en amos i ocupaven alts càrrecs de l'estat. 
Era tradició intercanviar-se regals fets de plata tot i que casi qualsevol cosa podia servir per regalar en aquesta ocasió.

Aquesta celebració també servia per celebrar el fi de les tenebres i el començament d'un any nou. 

Durant les Saturnalia es celebrava un ritual i aquest era un petit fragment de tot el discurs que la sacerdotessa pronunciava:  

"Aquesta és la nit del solstici, la nit més llarga de l'any. Ara les tenebres triomfen i tot i així encara queda una mica de llum. La respiració de la naturalesa està suspesa, tot espera, tot dorm. El Rei Forc viu en cada petita llum. Nosaltres esperarem el trenc d'alba quan la Gran Mare doni novament a llum el sol, amb la promesa d'una nova primavera. Així és el moviment etern, on el temps mai es deté, en un cercle que ho envolta tot. Girem la roda per subjectar la llum. Cridarem al sol del ventre de la nit. Que així sigui. "

Durant les Saturnalia es decoraven les cases amb plantes i s'encenien espelmes per celebrar la nova arribada de la llum. 

La celebració de les Saturnalia va continuar fins el tercer i quart segle d.C però quan l'imperi romà va caure en domini cristià, alguns dels seus costums es van veure influenciades per celebracions que envolten el Nadal i any nou. Així doncs, l'Església va convertir un costum romà en una festa que cada país celebra diferent. 

A Catalunya el dia 24 de la nit es "caga el tió" i el dia 5 de gener els Reis Mags d'Orient arriben amb regals per tots els nens que s'han portat bé. I a aquells que han set dolents els hi porten carbó. 


Tió de Nadal
Els Reis Mags

   











Ioana Sofrea
4t ESO

16 de desembre de 2013

THERMAE ROMAE

Thermae Romae (テルマエ・ロマエ Terumae Romae "Termes Romanes"), de Mari Yamazaki, és un manga del gènere seinen. Actualment és recopil·lat en 5 volums per l'editorial Enterbrain. Ha estat portat a Espanya per Norma Editorial. Va guanyar el tercer Manga Taisho Award (2010). S'espera una seqüela de la sèrie el 2014. A més del manga, de la història se n'ha fet una sèrie d'animació, una sèrie de personatges reals i una exitosa pel·lícula.



La història es situa a Roma, on l'arquitecte de banys Lucius Modestus és criticat per els seus dissenys "passats de moda". Un dia s'està banyant en un bany públic quan l'aigua el "xucla" i el transporta 1.500 anys endavant en el temps, en uns banys japonesos actuals. Els japonesos, a qui Lucius anomena "cara planes", li ensenyen els seus dissenys, i quan torna a la seva època crea un nou bany molt innovador, de nom Thermae Romae, que aviat aconsegueix un gran èxit. Però els problemes de Lucius acaben de començar...

Portada de l volum 1 de Thermae Romae

Alba Masnou

1r Bat

13 de desembre de 2013

LA CASA ROMANA

Al principi la casa primitiva romana semblava una barraca però quan els romans van establir contacte amb els etruscos i els grecs, la casa va evolucionar molt. Es va convertir en un palau, amb moltes dependències i  amb zona enjardinada anomenada peristil.
L’atri era una de les parts més importants de la casa ja que des d’allà podies accedir a totes les habitacions de la casa. Les parets solien ser decorades amb pintures al fresc, i el terra amb mosaics geomètrics o figuratius.  

Les persones adinerades gaudien de vil·les al camp on gaudien de la seva tranquil·litat. En canvi les persones pobres vivien en pisos petits i de lloguer.

Peristil
La casa etrusca:

Els habitatges primitius dels romans eren barraques amb teulades de fang i palla i una única porta d’obertura.
L’atri (atrium) feia de cuina, de menjador, de dormitori i de temple domèstic. Tota la vida familiar tenia lloc a l’atri. Al voltant es van construir habitacions i al fons, davant la porta d’entrada, s’hi aixecà un despatx del pater familias.

La casa senyorial:

Els romans rics, a partir del segle II aC., influïts per la cultura grega, enriquiren i ampliaren les cases primitives ficant a darrere del tablinum, un segon cos d’habitacions situades al voltant del pati de columnes enjardinat.

L’atri va deixar de ser el centre de la vida familiar i es va convertir en una avantcambra grandiosa, on el senyor rebia els clients. Al voltant de l’atri hi havia diverses dependències: les botigues (tabernae), habitacions per dormir (cubicula) i el menjador (triclinium).

A través d’un vestíbul es passava de l’atri al pati o jardi envoltat d’un porxo que normalment tenia dos pisos i era sostingut per columnes.
Aquí una imatge d'una casa senyorial: 
Aquí trobareu una casa romana virtual on hi ha informació de cada apartat: 

La casa de lloguer (insula):

A Roma es van multiplicar els habitatges a partir de les guerres púniques.

Com que no es disposava de prou sòl va caldre edificar en altura i així sorgiren les cases de lloguer. Tenien grans balcons exteriors i s’accedia als pisos per escales exteriors. Els serveis d’higiene eren comunitaris.

La planta baixa servia d’habitatge a una família rica o s’hi ficaven botigues o tallers. Els pisos superiors es dividien en un gran nombre d’apartaments de petites dimensions.

El mobiliari:

Les cases dels romans no disposaven de tants mobles com els que tenim nosaltres en les nostres cases avui en dia. Consistia en alguns armaris col·locats en un racó de l’atri, unes taules situades al menjador i a l’atri, i alguns bancs ficats al vestíbul o a les parets del jardí i diverses cadires.

Als dormitoris hi havia el llit (lectus) ple de coixins, i a la cuina, una gran varietat de fogons portàtils. També tenien vaixelles.

Llit amb molt coixins 
Els tapissos i les cortines s’utilitzaven molt per tapar les parets i les finestres i fins i tot per tapar les dependències.

Enllumenat i calefacció:

Els romans per l’enllumenat feien servir torxes (taedae) que feien amb fusta resinosa, també candeles i llànties d’oli. Les últimes són les que van utilitzar més els romans.

Torxa
Llàntia d'oli


Per a la calefacció els romans utilitzaven dos sistemes: uns forns fixos que s’instal·laven als baixos de la casa i enviaven l’escalfor per sota dels pisos i per entremig de les parets. I uns forns portàtils als quals es podia cremar llenya i produïen escalfor. Aquest últim era el sistema més utilitzat i el més barat.

Aquest vídeo serveix per acabar de completar la informació sobre la casa romana: 



Cèlia Macià 
1r Batx

12 de desembre de 2013

LES CLASSES SOCIALS

Monarquia a les classes socials de l’antiga Roma:
A la monarquia de l’antiga Roma, hi havia els homes lliures i els esclaus. Dins els homes lliures hi havia els ciutadans i els no ciutadans que estaven dividits en altres estaments; hi  havia els patricis, que van ser ells primers en poblar Roma. I els altres, els plebeus, clients i lliberts eren els no ciutadans. Els plebeus eren els que tenien els mateixos drets que els patricis a diferència que els plebeus no tenien els mateixos drets polítics que els patricis. Els clients són aquells estrangers que anaven a Roma per una millora del seu país i juraven lleialtat a Roma. Els lliberts eren els que antigament havien set esclaus i havien obtingut la llibertat tant comprant-la com l’amo els havia comprat. Entre ells en l’últim estament hi havia els esclaus que eren esclaus de guerra com esclaus detinguts. 

República a les classes socials de l’antiga Roma:
A la república de l’antiga Roma era bastant diferent em comparació a la monarquia ja que hi havien els ciutadans i no ciutadans tot i que els estaments que hi havia eren diferents com són, els patricis, nobles, cavallers, plebeus, clients i lliberts. Els patricis i els nobles junts van crear un estament anomenat l’ordre senatorial, que consisteix en el conjunt de senadors que formaven el senat de Roma. Els cavallers eren els que movien el comerç de Roma, els plebeus entre en l’estament de no privilegiats però ciutadans juntament em els clients. Els plebeus eren els pagesos, artesans o simplement els que tenien petites empreses que per la manca de producció o clientela avien d’anar a l’exèrcit. Els clients eren aquells que ara podríem dir que són els secretaris de quelcom, ja que la impotència d’un romà depenia sobre els clients que tingués. Finalment els lliberts, que no eren ciutadans, i això els convertia en esclaus alliberats. En to cas també hi havia la classe social dels esclaus.

Imperi a les classes socials de l’antiga Roma:

L’imperi romà estava dividit em molts estaments. Generalment estava dividit per ciutadans i esclaus. Els patricis i els nobles entren en l’ordre senatorial i havien de tenir 1.000.000 de sestercis (moneda de plata de l’imperi), tenien el dret a ser senadors i que passava de pares a fills. Després hi havia l’ordre eqüestre que havien de tenir un valor de 400.000 sestercis. Es dedicaven al comerç. Després i tenim els plebs que estan dividits en ingenu i lliberts.  

Formaven la plebs totes les persones lliures que no pertanyien als ordes anteriors. La plebs va adquirir amb Octavi August una nova dimensió, ja que es consideraven dins d'aquest estament no solament els nascuts de pares ciutadans. Per acabar teniem els colons, (que eren ciutadans) i els esclaus, (que eren no ciutadans). En els darrers temps de l'Imperi va sorgir aquesta nova classe social. Eren homes lliures que conservaven tots els drets, però estaven subjectes al gran propietari gairebé com si fossin serfs. Els esclaus podien ser de guerres o bé detinguts per els comissaris.


Genís González
4t ESO

6 de desembre de 2013

LES LLENGÜES INDOEUROPEES

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga protollengua, anomenada indoeuropeu.

Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. 
El català pertany, entre moltes altres, a aquesta família.

Els estudis indoeuropeus tracten les llengües indoeuropees existents i desaparegudes i les cultures que s'hi relacionen. Es basen en les troballes de la lingüística comparativa per reconstruir com era l'idioma original. El primer teòric de lingüística comparada dels estudis indoeuropeus va ser William Jones (Filòleg), qui va establir les connexions entre el llatí, el grec i el sànscrit. 



Nara Palà 
Nell Portell
4t ESO

EL COMPLEX DE PROMETEU

Prometeu

La influència de Prometeu a la literatura occidental ha sigut molt forta, ja que ha inspirat als escriptors per crear herois que alliberen els oprimits i donen coneixement i/o recursos a la gent que no en té. Després del segle XIX, quan es va inventar la psicoanàlisi, molts autors i psicoanalistes han analitzat a Prometeu com un salvador i benefactor de la humanitat, ja que li va entregar el foc, que segons el filòsof francès Gaston Bachelard, simbolitza el coneixement. Bachelard diu que com que el foc simbolitza el coneixement, els nens n'han de tenir però no n'han de tenir tant com per cremar-se. El complex de Prometeu, en canvi, és l'impuls de les ments joves per conèixer més que els seus pares i rebel·lar-se contra un ensenyament limitat impulsat per les figures paternes, que volen que el seu fill conegui menys que ells fins a l'edat adulta, quan ha d'aprendre a espavilar-se sol. Hi ha molts exemples de persones i personatges que formen part de la cultura general actual, com per exemple el Cid Campeador, Robin Hood o el Che Guevara. Alguns escriptors han donat a Prometeu papers ben diferents a la història, per exemple Hesíode deia que era un pecador, ja que havia desafiat als déus, però el filòsof i pensador comunista Karl Marx deia que era el salvador de la classe treballadora.

Karl Marx

Robert Maynou 
4t ESO
Així es podria dir que Prometeu i tots els personatges que s’hi assemblen, representen els drets humans, la llibertat, el progrés, ideals en els que, en teoria, es basa la societat actual.



5 de desembre de 2013

ELS ARCS DE TRIOMF

Els arcs de triomf són monuments típics de l'arquitectura romana en forma d'arc que antigament, es col·locaven a l'entrada de les ciutats per recordar als seus habitants la grandesa i la fortalesa del món romà. 

Abans eren construccions de fusta que servien perquè els generals de l'exèrcit hi exposesin els trofeus però, més endavant, la funció dels arcs de triomf eren commemoratius, es feien de pedra i tenien inscripcions.

N'hi havia de dos tipus:

D'un arc: amb columnes o pilars adossats. A la cornisa es troba el text que explica el motiu de l'edificació.


                                                                      Arc de Barà                                          
- De tres arcs: un arc alt i ample al centre i dos de laterals més petits. A part de la funció commemorativa, tenien una altra funció, servien com a "porta de control" de la ciutat. Per l'arc central passaven els carruatges i pels laterals les persones.
          Arc de Constantí
Els arcs de triomf que es poden trobar de l'època romana són: l'arc de Barà al Tarragonès i l'arc de Cabanes a la Plana alta, València.


Arc de Cabanes, Plana alta, València
Més endavant es van construir arcs de triomf durant el Renaixement. Alguns exemples ho són l'entrada del Castell Nou de Nàpols, la porta de Saint-Denis a Paris, la porta de Brandenburg a Berlín o la porta d'Alcalà a Madrid. 

La porta de Saint-Denis, Paris
La porta d'Alcalà, Madrid
La porta de Brandenburg, Berlin
Entrada del Castellnou de Nàpols
En el següent enllaç es pot trobar el rànquing dels arcs de triomf i portes més boniques que hi ha en tot el món. Cal remarcar que en 3r i 4t lloc es troben dos arcs situats a Catalunya: L'arc de Barà i l'arc de triomf de Barcelona.

Aquí també podeu trobar informació sobre l'arc de triomf més famós del món: el de Paris.  

Ioana Sofrea
4t ESO       

4 de desembre de 2013

LLATINISMES D'ÀMBIT JURÍDIC

Les següents locucions llatines són expressions que es fan servir principalment en l’àmbit jurídic:

· De facto / De iure: llatinisme que significa literalment “de fet”, és a dir, la situació real. S’oposa al llatinisme de iure, que significa “de dret”, que en reconeixement jurídic vol dir legalment. Una situació de iure és la que està reconeguda per la legalitat vigent, però que no sempre correspon a la situació real.

Exemple: Els Alts de Golan de iure són territori sirià, de facto són governats per Israel.

· Dura lex, sed lex: locució llatina que significa “la llei és dura, però és la llei”. Expressa la idea que la llei és inflexible per a tothom.

Exemple: El van condemnar a trenta anys de presó. Dura lex, sed lex.

· Ignorantia legis non excusat: llatinisme que significa “la ignorància de la llei no t’eximeix del seu compliment”.

Exemple: El culpable va dir que no sabia que estava cometent un delicte, però com ja se sap, ignorantia legis non excusat.

· In dubio pro reo: llatinisme que expressa el principi jurídic de “en cas de dubte, a favor de l’acusat”, per exemple, en cas de insuficiència de proves la sentència serà més favorable per l’acusat.

Exemple: Com que el fiscal no va presentar prou proves, el jutge va dir: “In dubio pro reo” i van declarar l’acusat innocent.

· Pacta sunt servanda: locució llatina que imposa el principi de la obligació a les parts a complir un pacte. La traducció literal és: els pactes són per complir-los.

Exemple: Quan van tencar l’acord, un dels empresaris va dir pacta sunt servanda.

· Persona non grata: locució llatina que significa “persona no benvinguda”. És un terme utilitzat en diplomàcia amb un significat legal específic.

Exemple: Després del seu comportament vergonyós, el van declarar persona non grata.

· Sub iudice: llatinisme que vol dir “sota judici”. En l’àmbit judicial fa referència a un assumpte del qual encara s’estan coneixent els tribunals.

Exemple: El cas de la Carla encara està sub iudice i ningú en sap res.
· Patria potestas: locució llatina que vol dir literalment “pàtria potestat”. Actualment la pàtria potestat és el conjunt de drets que la llei reconeix als pares sobre els béns dels seus fills mentre aquests són menors d'edat o estan incapacitats.

Exemple: Com que el fill va quedar incapacitat, el pare va prendre la patria potestas.


Carla Espadaler
1r Batx

SAINT SEIYA

Saint Seiya (聖闘士星矢, Seinto Seiya), o Els Cavallers del Zodíac, és un manga i anime (sèrie d'animació) japonès de gènere shōnen ("per nois"). El seu autor original és Masami Kurumada. El manga es va publicar de 1986 a 1990 a la revista Weekly Shonen Jump, sent un dels puntals d'aquesta, i va ser recopilada en un total de 28 volums (246 capítols). L'animació, a càrrec de Toei Animation, es va emetre a Japó de 1986 a 1989, amb un total de 116 episodis.

Saint Seiya. Atena i els seus Sants.
"Quan la maldat apareix en el món, els guerrers de l'esperança apareixen, els Sants. Fa molt de temps, un grup de joves valents protegien a la deessa Atena. Es deien els Sants Guerrers d'Atena. Utilitzaven els seus cossos com a armes, els seus punys podien esgarrapar el cel, i els seus peus podien obrir esquerdes a la terra. I ara... els Sants han renascut en un grup de joves guerrers." (Capítol 1)



Quan els déus intenten castigar la raça humana i el mal amenaça el món, apareixen els Sants d'Atena per protegir-lo. Cada 200 anys, la deessa Atena es reencarna a la terra per liderar-los en les seves batalles. Seiya és un orfe que desitja ser un dels 88 Sants d'Atena. Quan ho aconsegueix, ell i els seus companys hauran d'acompanyar-la en les seves lluites.

A més d'Atena, a la sèrie apareixen com a principals Posidó i Hades, contra qui hi ha algunes de les batalles principals, i també molts de secundaris. A més de Déus grecs, també apareixen personatges d'altres mitologies. Per veure la llista completa, feu clic aquí.

Posidó
Hades
Saint Seiya no només agafa personatges de la mitologia grega, sinó també alguns escenaris. Per exemple, el temple d'Atena és molt semblant al Partenó. La imatge de sota representa el Santuari, el "centre d'operacions" d'Atena i els seus Sants.

Santuari
A partir de la sèrie original n'han derivat moltes sagues (Episodi G, The lost canvas, Next Dimension, Omega i Saintia Sho), pel·lícules i videojocs.

Saint Seiya the lost canvas
Si voleu informació abundant i completa sobre la sèrie, feu clic aquí o aquí.

Alba Masnou
1r batx

3 de desembre de 2013

CÈSAR OCTAVI AUGUST: EL PRIMER EMPERADOR ROMÀ

Escultura de Cèsar Octavi August
Cèsar Octavi August va ser el primer emperador romà (27 aC-14 dC). Fou adoptat pel seu oncle, Juli Cèsar, com a fill. A la mort de Cèsar, restaurà la república. Des d'aleshores començà a ocupar els càrrecs claus de l'administració civil, militar i religiosa. L'any 2 aC va ser coronat emperador pel Senat. Les causes d'aquesta concentració de poder a les mans d'un home sol, tenen el seu origen en el fet que el país s'havia cansat de les guerres civils i desitjava una pau al preu que fos.

La victòria militar d’Octavi sobre els seus enemics i rivals durant les guerres, juntament amb les grans riqueses que havia obtingut a títol privat, van permetre-li consolidar el seu poder concentrant en la seva persona els càrrecs més alts de l’Estat, de l’exèrcit, del govern provincial i de la religió.

-Primer va ser cònsol durant diversos anys consecutius i després va deixar la màxima magistratura per prendre el potestat del tribunat de la plebs (potestas tribunicia), és a dir, per prendre el poder sobre la classe baixa de l’antiga Roma.

-Va conservar el govern de les províncies, on hi havia operacions militars en curs. D’aquesta manera retenia el comandament suprem de totes les forces armades (imperium)

-Es va convertir en el primer dels senadors (princeps senatus), amb una autoritat moral per sobre dels altres. A més a més, amb els poders de censor que tenia controlava l’accés i la permanència al senat.

A diferència de Juli Cèsar, assasinat a causa de la seva intenció de convertir-se en rei, Octavi August va tenir l’habilitat de mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes (però que a la vegada eren tergiversades). Les reformes van suposar la instauració d’un nou règim basat en el poder unipersonal de l’emperador o príncep. Les asemblees populars van quedar buides de contingut i en el senat, en realitat, es votaven els candidats aconsellats pel príncep.

Octavi August va posar les bases de la política imperial posterior:

-Desenvolupament d'una classe d'alts funcionaris nomenats pel príncep (prefectes i procuradors) que van anar prenent llocs claus en el govern i en l'administració provincial. D'aquesta manera es va anar limitant l'arbitrarietat dels governadors. El cim de la nova administració imperial eren els prefectes (administradors i representats dels govern) els quals tindrien un gran paper en un futur.

-Inici del culte imperial: el seu antecessor Cèsar, l'emperador i la seva família van rebre honors divins i van ser divinitzats un cop morts amb temples i sacerdots propis, amb l'objectiu de legitimar el seu poder.

-Panem et circenses (pa i jocs de circ): per tal de guanyar-se el suport de la plebs August i els emperadors següents distribuïen gratuïtament blat i diners, i a més oferien jocs de circ i d'amfiteatre.

Després d'un segle de guerres civils Octavi va aportar sobretot l'esperança en una pau duradora i per això els romans van acceptar, en general, el nou sistema polític, malgrat que a la pràctica va suposar la fi de les llibertats republicanes. Així l'any 27 a.C. Cèsar Octavi va ser anomenat August (que inspira reverència i admiració) pel senat en agraïment als serveis a la pàtria, i va governar quaranta-cinc anys fins a la seva mort. Aquests anys es van caracteritzar per la pax romana, una llarga pau interna que va dur prosperitat, no solament a Roma, sinó a tot l'Imperi, amb el desenvolupament de la indústria i el comerç.

La pau d'August va significar la fi de les guerres civils però no la fi de les guerres amb els pobles fronterers. De la mateixa manera que August va establir les línies mestres del que seria el sistema imperial durant dos segles, també va deixar embastits el que haurien de ser els límits bàsics de l'Imperi i va dictar nombroses disposicions sobre l'esclavatge i la moral que vam fomentar el matrimoni i castigar l'adulteri.

Per si alguna cosa sobre Cèsar Octavi August no us ha quedat clara podeu mirar-vos aquest vídeo: 



Si us interessa el tema també podeu mirar-vos els cinc altres vídeos que continuen explicant la història del primer emperador.

Eva Soler
1r Batx

2 de desembre de 2013

VALERI MANFREDI

Valerio Massimo Manfredi és un arqueòleg i escriptor italià, conegut principalment per les seves novel·les històriques sobre el món antic. Ahir mirant les notícies a tv3 vaig sentir el seu nom, per això he decidit fer aquesta entrada.


Resulta que aquest conegut autor, ha publicat fa poc una novela titulada "Odisseu. El jurament" on recrea el temps de la guerra de Troia i la vida de l'heroi viatjer Ulisses, que en la mitologia grega rep el nom d'Odisseu

Per fer-ho, Valerio Manfredi s'inspira en els textos èpics d'Homer i altres fonts de l'antiguitat. 
L'escriptor italià defineix el seu nou llibre com una "restauració" de la figura d'Odisseu, "un heroi que cada generació ha anat modificant" i que ell ha volgut fer tornar a les arrels dels textos d'Homer, i transmetre als lectors "una força i una energia que no han conegut abans". 


La història diu que l'heroi viatger, Odisseu, no va trepitjar la ciutat grega d'Empúries, però tot i així, Valerio Manfredi va decidir presentar el seu nou llibre a la comarca de l'Alt Empordà. Aquí teniu informació més detallada sobre la notícia.


Una de les prioritats de Manfredi ha estat descriure amb la m'àxima fidelitat la vida a l'antiga Grècia, un objectiu que ha assolit, sent fidel als textos d'Homer. Sobre el debat al voltant de si hi va haver una Guerra de Troia o si va existir Odisseu, Manfredi apunta que el més important és que un "geni de la literatura universal" com Homer creés una obra de la que encara se'n parla tants segles després.

        Portada de la novel·la                             Episodi d'Ulisses i les sirenes, en una ceràmica grega

               



                 




                 







Àfrica Clota
1r Batx

29 de novembre de 2013

LES LLENGÜES INDOEUROPEES

Al segle XVII els filòlegs es van adonar que una major part de les llengües indoeuropees hi havia una quantitat alta de correspondències sobre una llengua i una altra.
La forma originària era *Matér. A continuació hi haurà diferents llengües llatines amb aquesta paraula originària.

Llatí:  Mater
Grec:  Meter
Indi antic (sànscrit):  Mata
Islandès antic:  Módr
Lituà:  Móte
Islandès:  Mathir
Albanès:  Motre
Alemany: Mutter
Anglès: Mother

L'indoeuropeu no es coneix directament, perquè no estan escrites les paraules, però hi han algunes que intuint-ho o fent la comparació entre les paraules de les llengües indoeuropees és fàcil de saber d'on prové.

La gent creia que la llengua indoeuropea era parlada al 4.000 a.C. Creuen que en les diverses hipòtesis que hi ha, creuen que la més coherent és que habitaven en una regió estesa des del nord del mar Negre fins el nord del mar Caspi. Aquest poble va emigrar en diferents direccions i onades: Iran, Índia, Àsia menor, Grècia, Itàlia, mar Bàltic.

Els pobles es movien dirigint-se primer cap al Sud i l'Est; per una part d' Europa  on van arribar a dir-se Grecs i per una altra part Àsia

http://elblogdegriego.blogspot.com.es/2011/09/el-indoeuropeo.html

ELS AMORS D'ARES I AFRODITA

Ares
Déu de la guerra, encarna la força bruta i sanguinària davant de la més reflexiva Atena. Fill de Zeus i Hera. Va tenir nombroses aventures amoroses, entre les quals destaca la seva llarga relació amb Afrodita. Sol ser representat amb cuirassa, casc, escut, llança i espasa. El seu animal és el gall. No era un déu gaire estimat pels grecs, que el consideraven més propi dels bàrbars. En canvi era molt més honorat pels romans, que el consideraven l'origen de la seva nissaga com a pare de Ròmul i Rem.

Ares i Afrodita
L'adulteri d'Afrodita amb Ares va durar molt, però el seu marit Hefest no se'n va assabentar fins al cap de força te
mps, quan Hèlios, el Sol, que els va veure a des de dalt el cel "tots dos units en l'amor", li ho va explicar. 
Enfadat, Hefest va pensar un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos. Ares el va veure marxar i va córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es van posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. 

Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que van contemplar l'espectacle amb un "riure inextingible", però no sense una punta d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. Després de fer-se pregar molt i de comprometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar-los. Tots dos amants van sortir corrents, avergonyits, i van ocultar-se per separat durant una bona temporada.

                                    Venus i Mart de Botticeli



Àfrica Clota
1r batx

28 de novembre de 2013

LA MÚSICA A L'ANTIGA ROMA

Roma no va aportar massa a la música grega, ja que, tot i que van conquerir els seus territoris, la cultura grega sempre va ser més important. Però Roma va ser important per què adaptava la música grega al seu caràcter. Tots els que feien música eren respectats a tot l'imperi per molt que alguns polítics volien moderar la música deixant-la tocar en determinats moments del dia.

Entre aquests virtuosos, destacaven els grecs com: Terpnos, gran citarista (mestre de Neró,) Poló i Mesomedes de Creta, entre d'altres.

En l'origen de Roma, apareixen els ludions, actors d'origen etrusc que ballaven al ritme de les tibiae, un tipus d'oboè, instrument semblant al aulos grec, de vegades acompanyat de cant vocal.






(Un dels ludions tocant la "tympanum")





Més tard, amb les conquestes romanes, la música s'enriqueix gràcies a les aportacions d'Egipte, Síria i Hispània. Tornen a aparèixer la citaròdia, versos recitats amb cítara, i altres vegades, un virtuós tocava la cítara en concert, el que es coneix com citarística. Se sap que hi havia concursos d'aquestes modalitats.
Però potser on millor es pot apreciar el gènere musical és com a acompanyament al teatre, en llocs com circs, teatres i amfiteatres.

Els autors més famosos van ser Plaute, les obres més conegudes són Amfitrió, Els Cautius, El cartaginès i els Menaecmi, i Terenci que va escriure Els Germans, Formió ... que van donar a la música vocal, sobretot, un paper fonamental en les seves obres .

En la tragèdia, el principal autor va ser Sèneca. Entre les obres del filòsof van quedar 14 tragèdies, Medea, Les Troianes i Agamemnon són alguns dels títols.

ELS DÉUS DE L'OLIMP


ELS DÉUS DE L'OLIMP



Afrodita / Venus
Apol·lo 
Ares / Mart
Demèter / Ceres
Atena / Minerva
Àrtemis / Diana
Hades / Plutó
Hefest / Vulcà
Hera / Juno
Hermes / Mercuri
Posidó / Neptú

Zeus / Júpiter

Berta Pou
Eudald Rojas
4t ESO del Ses Can Record

L'ORIGEN DE ROMA

Al cap de poc temps d'haver estat fundada, Roma es va convertir en una gran ciutat i el seu protagonisme ha subsistit fins a l'actualitat. Avui Roma és una destinació turística de primer ordre: cap més ciutat del món ofereix als visitants tantes meravelles monumentals i artístiques. Es podria dir que Roma és un museu. Per totes aquestes raons, Roma és anomenada la Ciutat Eterna.
ELS PRIMERS POBLADORS D'ITÀLIA:

La península Itàlica, va rebre diverses onades de pobladors que, per culpa de la persecució i l'empenta constant d'altres pobladors procedents de l'Europa central i oriental o d'Àsia, es veien forçats a deixar el seus assentaments.

Uns pobladors que ocuparen el nord-oest de la Península Itàlica durant el Neolític van ser anomenats lígurs. Cap al I mil·lenni a.C. hi arribarà, des del centre d'Europa, una altra onada migratòria de tribus indoeuropees: els itàlics o italiotes.

Els itàlics s'assentaren al llarg de la Península Itàlica. Parlaven, probablement amb diferents variants dialectals, la llengua indoeuropea, que, amb els temps, va anar evolucionant i va donar pas a altres llengües.


Al començament del I mil·lenni a.C. trobem també a Itàlia un poble no indoeuropeu i molt civilitzat, els etruscos, procedent de l'Àsia Menor, que es van establir al nord del Laci.
Els etruscos eren un poble industrial i comerciant i van arribar a intercanviar els seus productes amb pobles d'orient i probablement també d'occident. Van assolir la màxima expansió econòmica i política durant la primera meitat del segle VI a.C.

Finalment, a partir del segle VIII a.C. hi van anar arribant colons grecs, que es van instal·lar a les zones costaneres del sud i a Sicília. Les ciutats que van fundar eren essencialment comercials i el conjunt d'aquestes s'anomena Magna Grècia.

Els llatins es van establir a Latium(Laci), un territori de la zona centre-occidental de la Península Itàlica. Aquests es van organitzar formant formant diferents grups socials. Un grup de famílies s'agrupava en una unitat superior, la gens. Un conjunt de gentes, constituïa una tribu. Les diferents tribus llatines tenien un origen comú, parlaven la mateixa llengua i professaven idèntiques creences religioses. La relació entre diverses famílies es duia a terme per mitjà del pater familias, cap de família, que es reunia periòdicament amb els altres patres familias per tractar temes comuns. El poble llatí vivia tranquil·lament a la plana i es dedicava a l'agricultura i a la ramaderia. Però quan els volscos i els eqües van perseguir-los, els llatins es van haver de refugiar en recintes fortificats. Així és com va néixer als monts Albans la ciutat d'Alba Longa, la metròpoli més antiga dels llatins.
Alba Longa
L'ORIGEN DE LA CIUTAT DE ROMA:

Cal buscar-lo en una evolució normal de l'organització del poble llatí. Roma no es va fer en un sol dia, sinó de mica en mica.
Probablement les tribus dels llatins que hi habitaven a prop de la desembocadura del riu Tíber, perseguides pels etruscos que vivien a l'altra banda del riu, es van establir als turons o a les muntanyes més properes on trobaren un refugi immillorable i un punt d'observació dels moviments enemics excel·lent.

El centre geogràfic i estratègic d'aquests llatins devia ser el turó Palatí. Les excavacions arqueològiques han confirmat que les restes més antigues es troben en aquest turó. La zona que ocupaven aquestes tribus llatines era molt desitjada pels pobles dels voltants, sobretot pels etruscos, perquè era un lloc molt estratègic.

Al final del segle VIII a.C., esverats pel risc que comportava l'expansió dels etruscos, que havien ocupat tota la Itàlia central, els llatins i els sabins van formar una unitat política i religiosa, l'anomenada confederació del Septimontium (dels set turons), per defensar-se d'aquest perill real. Per regir els afers de la confederació hi havia un cap, anomenat rex, i un consell de 100 o 300 ancians, que formaven el senat.

El MITE:

Segons la tradició romana , els germans Ròmul i Rem (en llatí: Romulus et Remus) van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà. Finalment, seria només Ròmul el fundador de Roma convertint-se també, en el seu primer rei. La seva llegenda ha tingut diverses versions.

Després de la guerra de Troia, Enees, un príncep troià que va sobreviure a la destrucció de la seva ciutat, se li encarrega fundar una nova ciutat pels refugiats.Aquí comença la seva aventura que tindrà una parada important  a Cartago. Quan arriba a Cartago, s'enamora de la reina Dido. El déu missatger Hermes l'avisa de les seves funcions i Enees abandona la ciutat. Dido trista i enfurismada  es suïcida. Anys després el seu fill, Ascani, va fundar la ciutat d'Alba Longa.

Quatre segles més tard, un dels molts reis d'Alba Longa, Numítor, va ser destronat pel seu germà petit Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar a la seva neboda Rea Sílvia a dedicar-se al culte de vesta. El Déu Mart, va fer mare a la filla de Numítor (Rea Sílvia), donant-li els bessons Ròmul i Rem. Amuli, enfurismat, va ordenar empressonar Rea i que els nens fossin llançats al riu Tíber en una cistella.  Una lloba, coneguda com a Luperca, va trobar els germans i els va alletar com si fos la seva pròpia mare. Més tard, van ser recollits i criats pel pastor Faustulus i la seva dona Acca Laurèntia.


Luperca alletant els bessons Ròmul i Rem

Els bessons van descobrir el seu origen i, buscant venjança, van tornar a la seva ciutat natal per matar el seu oncle avi i retornar el tron al seu avi Numítor. Aquest els va lliurar territoris del nord-oest de Laci. Amb 18 anys van decidir fundar una ciutat on la lloba els va trobar. Discutint pel nom de la ciutat, van decidir que triaria aquell que fos designat pels déus mitjançant el vol dels ocells, prova que va superar Ròmul. 

Ròmul va decidir marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i va amenaçar amb matar a tot aquell que els creués. Rem va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, argumentant que mai arribaria a ser rei. Ròmul no ho va dubtar i va acabar amb la seva vida. 




Èlia Miravet
1r Batx