3 de juliol de 2017

UNA FORMA DE VIDA QUE MEREIX LA PENA



“Els  límits del meu llenguatge són els límits del meu món” Ludwig Wittgensetein.

Estimada pluja, sempre que vens em fas reflexionar. El teu gris no em posa trista, però em fa pensar. Tu ets qui sembres el caos a les carreteres i la pau a través de les finestres. La música de fons et fa encara més melancòlica i els que s’estimen tenen una excusa per apropar-se més sota el paraigües. Avui doncs, he mirat per la finestra i en el meu reflex ple de gotes que queien i desprès de llegir un text d’Antoni Dalmases titulat Educar sense literatura, m’he posat a reflexionar sobre la societat en la què vivim. 

Segurament tots haureu sentit les preguntes: Per què serveixen les humanitats? I la literatura? O les afirmacions: “Les humanitats no serveixen per res, són molt fàcils” o fins i tot la típica frase despectiva: “Qui val val i qui no al social”. M’estranyaria que en algun moment de la vostra vida no ho hagueu sentit, però jo si que ho he sentit i penso que aquestes afirmacions no s’han de tolerar. 
Ens trobem en una societat on es considera útil tot allò que té aplicacions directes com la física, les matemàtiques o les ciències en general. Totes aquelles disciplines que tenen una aplicació pràctica en el món laboral mentre que allò inútil és reservat a la branca de les humanitats. No obstant això, la realitat és que, encara que no ens en adonem, la literatura té més a veure amb nosaltres del què pensem. L’home no pot pensar si no és en forma de llenguatge. Fins i tot en ciència, es necessita del llenguatge per expressar-se. No podem sentir si no és en forma de llenguatge ja que sense aquest els nostres sentiments no poden ser expressats. Les paraules són necessàries per descriure el món que ens envolta i a nosaltres mateixos. És necessari entendre que només coneixem el què sabem pensar de forma que sense paraules els humans tant sols som com animals limitats. És mes, conèixer i saber usar les paraules ens fa més vius, més forts i més lliures perquè ens fa capaços de pensar amb precisió i claredat. Sense paraules no existeixen les idees, i per tant no existeixen els pensaments. De fet, allò que ens diferència de la resta d’éssers vius és la capacitat de llenguatge, el do de raonar. Els animals reaccionen per instint davant la realitat  mentre que els humans reflexionen davant d’ella per fer-la nostra. I tant sols podem reflexionar amb paraules. Així doncs, tenir paraules és tenir idees. D’aquesta manera podem afirmar que la llengua no és només una simple eina de comunicació, sinó un sistema de pensament. Per això, en la mesura que dominem millor l'ús del llenguatge esdevindrem més complets, més perfectes, i possiblement més feliços.

Cal ressaltar però, que la millor forma d’accés al llenguatge, no és l'estudi de les normes gramaticals, sinó la literatura ja que la lectura d'obres literàries ens ofereix un camí més ric i, per suposat, més divertit. Els poetes utilitzen les nostres paraules quotidianes per abastar el món i els significats que hi ha més enllà de la immediatesa i l’evidència elemental, indicant que darrere dels mots hi ha l’ànima d’una cadena històrica de la qual som hereus de qui els diu, els pensa i els expressa. I és que el llenguatge, s’encomana amb les lectures. Aquest, ens fa més lliures, més oberts a la vida, ens condueix cap a nous horitzons i com cantava Raimon: “qui ha sentit la llibertat/té més forces per viure”. Els llibres parlen d’un mateix si són bons de manera que la literatura ens dóna ales i eines per llegir el nostre propi món. Ens fa sentir menys sols i ens obre un gran ventall de possibilitats, ens dóna un significat. La literatura ens permet deixar de ser nosaltres per un instant per fer realitat els nostres somnis, per viatjar a altres realitats. Així doncs, la literatura no és tant sols una assignatura i el seu sentit no es fer certes hores a la setmana. La literatura és oli pel cervell, pels valors i les emocions. En permet ser humans i desenvolupar la capacitat de  raonar que és fonamental per conèixer el món en què vivim ja que en la mesura que una persona sigui més capaç de dominar la paraula, serà menys susceptible a la manipulació.

I aquest és al punt on volia arribar. Com menys paraules tinguem, menys podem expressar-nos i per tant estarem més limitats. Necessitem paraules per expressar el què sentim, el perquè de les coses i demanar ajuda. El lloc on trobem aquestes paraules és a les humanitats i per aquest motiu no estan de moda. Aquestes ens permeten pensar i ser nosaltres mateixos, ser lliures davant una realitat limitada on el sistema ens tracta de manipular. El sistema no vol persones, vol gent adaptada a la realitat, joves que segueixin allò que es dicta i acceptin per sempre que les coses són com són, o millor dit, com els hi han estat imposades. No volen gent que conegui els fonaments ideològics ni els mecanismes lògics per repensar la realitat i canviar-la. 

Per això avui en dia a la nostra societat triomfen els necis, els que no reflexionen sobre la realitat, els que es limiten a viure en un món limitat sense intentar buscar la verdadera felicitat i tant sols acceptant el que se’ls presenta com a aparentment feliç. Aquells que prediquen la utilitat immediata, la ciència coma  factor més important de coneixement ja que aparentment és el que ells consideren “útil”. Triomfen tots aquells que viuen sota la falsa proposta que la felicitat s’aconsegueix sense esforç, sabent i fent tant sols el mínim per sobreviure i confirmar-se amb la única finalitat de fer diners en la societat capitalista. Aquests són els models socials que s’imposen. És mes, polítics, ideòlegs, pedagogs i educadors aposten pel manteniment de les coses tal i com són, volen continuar vivint en aquest aparent benestar. Formen una població que surti de les escoles, dels instituts i de les universitats ignorant i desconeixent la font del llenguatge heretat dels bons autors, de les veus dels savis que ens han precedit i que ens han fet com som. Tenen la consigna de fer callar, d’esborrar la memòria de tots els poetes i de totes les persones que han treballat les paraules per tal que puguem veure el món des de perspectives noves, per fer-lo avançar i per convertir la gent en persones. 

D’aquí els ve la por a la literatura, a la història, a la filosofia, i a tot el què s’ha agrupat sota el nom “d’Humanitats”. Tenen por a les armes que dóna la bona literatura. Per això repeteixen una i altre vegada que aquesta és inútil i que la societat no la necessita. I escampen la consigna: “la literatura és avorrida, pensar és avorrit”. És molt més divertit i còmode que els altres pensin, parlin i organitzin per tu. És per aquest motiu que avui en dia aquells que estan generalment acceptats a la societat no són aquells que llegeixen i reflexionen sinó aquells que recorren la vida passant-la per sobre com fan amb els llibres, sense entra-hi a fons ni buscant la bellesa en ells.

Les autoritats volen un món limitat i compten amb la col·laboració de molts professionals de l’ensenyament que renuncien a ensenyar verdadera literatura. Volen un país independent però limitat i sense llibertat, no amb ciutadans sinó tant sols súbdits. I van camí a aconseguir-ho. Cada vegada hi ha menys professors d’humanitats, menys alumnes que les estudien i cada vegada les notes d’accés a carreres d’humanitats són més baixes ja que amb això intenten instal·lar en la ment de les persones que aquestes tenen menys prestigi. I la veritat és que ho aconsegueixen. 

Malauradament, Nietzsche podria reformular la seva popular citació “Déu ha mort” per “Les humanitats han mort” en el sistema educatiu espanyol. La societat capitalista ens dirigeix en una direcció concreta.  Vivim en l’era de la industrialització del sistema educatiu que té l’objectiu de construir no ciutadans sinó treballadors per al futur segons les necessitats de l’economia. Ho explica gràficament Ken Robinson, educador i doctor de la Universitat de Londres, en la seva popular conferència “Changing education paradigms” o el vídeo de “Juicio a la educación actual”. Avui en dia, els centres d’ensenyament estan organitzats per fabricar súbdits que acceptin el món tal i com és, no per realitzar a persones i ciutadans lliures que desitgin canviar-lo. És una estratègia planificada per fer-nos ximples, obedients, homes que admeten sense capacitat de crítica allò que fan. Desapareix dins l’horitzó mental la possibilitat de canviar les coses fins que l’ésser humà es converteix en un engranatge més en la màquina d’aquest món. Fins i tot, a les universitats ja no hi van alumnes, sinó clients. On cadascú es paga uns estudis amb la sola intenció de buscar-se un futur, de guanyar diners que et permetin sobreviure en aquesta societat capitalista en la qual vivim. La majoria de professors ja no ensenyen per vocació, i és aquí on rau un dels principals problemes. Han pres l’ànima de les universitats i dels estudis en general. Els alumnes ja no van a l’escola per aprendre sinó tant sols per obtenir un títol que els hi servirà pel futur. S’ha instaurat en la ment dels alumnes que han d’estudiar, que tothom ha d’estudiar. I això provoca una sobrecàrrega en ells, ja que el què de veritat desitgen no és això. I és una llàstima, ja que allò bonic i real és fer les coses per passió. Tenim una consciència aparentment anticapitalista però ens hem bressolat en el sistema. No podem escapar-nos d’ell. En el fons tots som burgesos. En el fons, jo escric això,  però visc en una casa i moltes vegades em compro coses tant sols per un simple capritx. Només vull dir-vos, però, que si ens prenen les humanitats, ens prenen les paraules, ens condemnen al silenci, a creure en el què ens imposen. En el fons, ens converteixen intencionadament en esclaus. 

De fet, dins la literatura és on pròpiament trobem la imaginació ja que davant una realitat limitada, la imaginació i la literatura permeten traspassar els límits de la realitat immediata i fugir. Així doncs, aquests dos mètodes els podem concebre com un camí de fugida on a través d’ells pots arribar a l’infinit. Verdaguer ens diu: “la poesia és un ocell del cel/ que sovint fa volades a la terra”. A vegades, gràcies a les lectures, somio i imagino que el món deixa afavorir a uns quants per buscar el benestar de tots. A vegades somio coses boniques perquè ja hi ha suficients malsons a la realitat. Somio en veritats que guanyen judicis i mentides que surten amb el cap cot i no al contrari. Somio amb llibres que posen la pell de gallina i no cap paper firmat disposat a arruïnar la vida d’algú. Potser pensareu que soc innocent, però no és així, ja que el somriure i la imaginació és el què ens permet viatjar a altres realitats sense aixecar els peus de terra. Com deia Hölderlin: “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”. O tanmateix com deia Jacint Verdaguer al Canigó: “los somnis son unes ales/per volar dins l’Edén”. Tant és així que la imaginació és el bé més preuat que hom té ja que aquest li ve donat. De fet, els somnis i el somriure són de les poques coses que queden gratis en aquest món. Així doncs, vaig somiar amb adolescents que podien elegir el seu futur, amb adults sense por a canviar el present. Vaig somiar en una vida sense violència, amb matrimonis per amor i no per conveniència, amb nens sent nens i amb l’art com a mitjà de comunicació sense manipulacions. Somiar i la literatura és el motor que m’empeny a continuar endavant, a seguir lluitant per allò que desitjo i és el què em permet seguir escrivint, seguir cridant. 

Sé que és molt difícil definir la vida en una paraula però probablement un dels mots amb la que la podíem definir seria “decidir”. Som un cúmul de decisions que ens van obrint i tancant el camí per carrers que no sabem mai on van a parar. Tots els camins porten a Roma, però tant sols si tens clar que vols arribar-hi. Passa el mateix amb els somnis, només arribes a ells si tens clar quina forma i color tenen. A vegades m’imagino les oportunitats com passos de vianants on el cor és el semàfor. Decidir sempre és complicat ja que apareixen les pors, els dubtes, els “ i si....” i els “potser”. Tant és així, que la incertesa es multiplica quan les decisions impliquen canvis. No obstant això, triïs la opció que triïs, mai et tiris enrere si és el què realment somies i desitges. Ves a per totes, fins al final. Que bé se li posa a l’home oblidar als “per si de cas”, els “ no m’atreveixo” i els “prefereixo no arriscar-me”. Quan hom pot avançar calmat, tot va més ràpid. Quan hom pot ser lliure i deixar les limitacions enrere, llavors entén què és la verdadera felicitat. No obstant, això no és possible sense les humanitats ja que la literatura ens dóna les eines per penetrar en el laberint de la vida, ens ajuda a entendre’l i seguir endavant.

Amb aquest text la meva intenció no és menysprear les ciències, ni molt menys, perquè gràcies a elles el món ha avançat.  La meva intenció és mostrar també la necessitat de les lletres. No recordo la primera vegada que vaig sentir la curiositat d’endinsar-me en un llibre però va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de tenir sempre una història a la meva tauleta de nit esperant el meu moment preferit del dia on podia tornar-me a endinsar dins d’ella. A vegades llegeixo llibres que no acabo d’entendre i que al cap d’uns anys torno a reprendre per entendre’ls millor, però la veritat és que en aquell moment no em suposava un problema no entendre’ls ja que tant sols volia rodejar-me de lletres, conèixer personatges, descobrir nous mons, aprendre. Vaig començar a adorar el món literari sense gairebé ni adonar.me’n. No era conscient que  a partir d’aquell moment la literatura i la escriptura esdevindrien tant importants per mi. No sé, ara crec que la meva vida no tindria sentit sense els llibres que he llegit i totes aquelles persones de les quals he après. Segurament, res del què sóc i penso ara podria haver sigut possible sense ells. Han set refugi i viatge, ales i pau, amor i decepció. Han set part de la meva infància, però també del meu present i desitjo que ho siguin del meu futur. Han crescut de certa manera amb mi, o millor dit, jo amb ells.

Mireia Recuero 
1r  Batx

5 de juny de 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (III)

En aquesta entrada podreu trobar les últimes restes romanes més importants prop de roma que podem trobar.

ARC DE BERÀ

Tots els arcs romans estaven pensats per suportar alguna figura, una estàtua o un grup d'estàtues d'un gran valor honorífic. Després d'August es van difondre molt ràpidament aquest tipus de construccions, els quals la majoria d'aquestes ferien honor al seu emperador. No tots els arcs tenien la mateixa funció, alguns definien el límit d'un territori, d'altres es trobaven dins les ciutats o d'altres es construïen en memòria d'algú que havia mort.
L'arc de Berà el podem trobar situat a la Via Augusta a uns 20 km al nord-est de Tarragona, construït en honor a August. És d'una sola obertura i està construïda amb pedra calcària, d'una pedrera al costat de l'actual poble de Roda de Berà anomena n'Elies. El primer escrit que en trobem que ens dona informació sobre aquest monument és l'any 1563 quan A. Van Wyngaerde el va dibuixar. En aquest moment por ja veiem que l'estructura de l'arc està en bastant mal estat pel pas dels anys. Després d'unes quantes dècades però, l'any 1788, l'arc va ser parcialment restaurat. El 1840 es va fer una nova restauració molt lamentable, dirigida per Juan Van-Halen, qui en aquells moments era el governador de la ciutat de Tarragona. L'objectiu d'aquesta reconstrucció no era del tot reconstruir-lo sinó la seva reutilització, amb la funció de dedicar aquest monument a la reina Isabel II i al general Espartero. En aquest moment l'arc va ser rebatejat amb el nom d'"Arco de la paz".



El juliol del 1936 el monument va estar a punt de desaparèixer a causa dels efectes d'un atemptat, tot hi així el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Generalitat de Catalunya, va intervenir apuntalant provisionalment el monument el qual més endavant seria sotmès a una gran restauració molt respectuosa amb la realitat de l'edifici.


Com podem veure, doncs, l'Arc de Berà és molt diferent del que va ser construït principalment, només es conserven quatre capitells de l'estructura són de l'època romana. Entre els anys 1984 i el 1992 es va fer un procés d'investigació molt llarg que ens va portar tot el coneixement actual que tenim sobre el monument, amb tota la informació, durant els anus 1994 i 1997 es va fer l'última restauració, aquesta va ser la que va deixar el monument amb el seu aspecte actual.


(Arc de Berà)

OBELISC O AGULLA DEL MÈDOL
A la pedrera romana del Mèdol, la qual trobem a uns nou quilòmetres de Tarragona, molt aprop de la Via Augusta. D'aquesta pedrera en van extreure uns 50.000 metres cúbics de pedra calcària per construir l'antiga ciutat de Tarraco

Com segurament tots suposem, en aquesta pedrera no s'hi acostaven ni emperadors ni governadors, era un lloc feiner per treure la pedra que anava donant forma a la ciutat, com més quantitat i més velocitat es treballava millor.

El que més destaca d'aquesta pedrera, és l'anomenada Agulla del Mèdol, fa uns setze metres d'alçada i dos d'amplada, i la trobem just al centre de la pedrera. No està formada posant una pedra sobre l'altre, sinó que es va formar excavant tota la pedra del voltant i deixant aquest petit espai central sense excavar. No se sap qui va decidir deixar aquest bloc a la part central de l'espai, com hem dit no s'hi acostaven ni governadors ni emperadors, i no n'ha quedat cap escrit que ens ho expliqui.

La pedrera a més té unes condicions acústiques que la fan molt especial. i per això durant les primeres dècades del segle XX l'utilitzaven per fer-hi concerts i audicions.




Eva Bujons
1r Batx

2 de juny de 2017

LES GUERRES PÚNIQUES

Tots hem sentit parlar de les guerres púniques, però que va succeir realment en aquelles guerres?

Les Guerres Púniques són tres guerres que van fer els romans contra els cartaginesos o també anomenats púnics. Tot va començar quan Roma, després d'haver aconseguit imposar el seu poder per tota la península Italiana, va esdevenir una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, situada al nord d’Àfrica, a l’actual Tunísia. Així doncs, els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord d'Àfrica, el sud de la penínusla Ibèrica, Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. En aquesta situació, doncs, Roma i Cartago eren les dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental.

Mapa històric de les guerres púniques 
Així doncs, es van produir tres guerres, per tal de troba un guanyador. Tant és així que la primera guerra púnica es va realitzar al 264 a.C i va finalitzar al 241 a.C. Tot es va iniciar quan els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció malgrat que aquests van decidir aliar-se amb Roma. Quan els romans van acudir a ajudar-los, va començar la primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre per terra i, per aquest motiu, va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i pensar una nova estratègia. Aquesta nova tàctica es basava en capturar les naus enemigues amb uns garfis i,  per mitjà d'unes passarel·les que es llançaven a l'abordatge, el combat esdevenia un cos a cos terrestre, un gran avantatge pels romans. Gràcies a aquesta van aconseguir vèncer als cartaginesos en diverses batalles navals, tot i que, el desastrós fracàs de l'intent de portar la guerra al nord d'Àfrica va obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels romans rics. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver de lliurar una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, que es va convertir en la primera província romana. Poc desprès, però, els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).

Tot seguit, es va produir la segona guerra púnica (218-201 a.C) on els cartaginesos per tal de venjar la seva primera derrota i la pèrdua de territoris, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C, el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan Anníbal, fill d'Amílcar que va esdevenir el cabdill de les tropes cartagineses quan va morir Astrúbal, va atacar Sagunt, una ciutat ibèrica aliada amb Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica. El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava. Així doncs, amb un exèrcit d'uns 70.000 homes i elefants, va creuar els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i va endinsar-se  Itàlia, sense que l'exèrcit romà arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, va aconseguir una sèrie de victòries conra els romans que van fer perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es van posar al costat dels cartaginesos. En un primer moment, però, Roma no va reaccionar tot i que finalment Fabi Màxim va iniciar una guerra de desgast, contra Anníbal. Aquesta guerra va afavorir els romans. De tota manera Roma va tornar a perillar quan, després de ser derrotada a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, per tal de realitzar el mateix atac que el seu germà malgrat que no ho va aconseguir i va morir. Finalment, va tenir lloc la batalla decisiva a Zama al 202 a.C., on van guanyar els romans i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van haver de pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants, i van ser obligats a pagar un tribut molt alt. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental. Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies: Hispània Citerior, la zona més propera a Roma,  i Hispània Ulterior, la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.

Finalment, la tercera guerra púnica es va produir entre el 149 i el 146 a.C. Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató, qui a cada discurs que feia al senat, deia: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago', fins que un dia van decidir posar-se mans a la obra amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats, els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així el nord Àfrica, l'actual Tunísia, va esdevenir província romana.

Aquestes van marcar un abans i un després en la vida romana i la societat en general. 

Mireia Recuero Solà
1r Batx

1 de juny de 2017

BEN-HUR

L'antiga Roma ha sigut objecte de moltes produccions cinematogràfiques tenint en conte que són la base de la cultura occidental. Una d'aquestes pel·lícules és 
Ben-Hur.

Trama:

Ben-Hur és la història d'un jove príncep jueu, un home respectat i admirat de la ciutat de Jerusalem durant la dura ocupació romana, l'any 30 dc.
Aquesta ocupació provoca un gran sentiment de rebuig entre els habitants de Judea. Això fa que Messala, un militar amic de la infància de Ben-Hur li proposa que ajudi a l'imperi a trobar tots aquells que mostren reticència a Roma i que 
Judà sigui un aliat clau de l'imperi. Judà es nega a l'oferiment ja que no vol trair al seu poble. Aquesta decisió crea tensions entre els dos amics.

Al cap d'uns dies el governador romà destinat a Judea visita la ciutat de Jerusalem tot passant per sota la casa de Ben-hur des d'on cau una teula accidentalment davant el cavall del governador. Això fa que el cavall s'espanti i el governador caigui a terra.
Seguidament els soldats romans entren a casa de Judà Ben-Hur agafant-los a ell, la seva mare i la seva germana. Seguidament Ben-Hur  suplica a Messala que no els castiguin ja que la teulada era vella i que la teula havia caigut sola.
Messala tot i sabent que ha estat un accident permet que enviïn a les galeres a Ben-Hur i que empresonin a la seva mare i la seva germana.
Ben-Hur enviat a galeres.

Un cop Ben-hur és esclau a les galeres, és victima d'un enfrontament entre romans i cartaginesos del qual en surt supervivent, salvant també el comandant de la flota Quinto Arrio que el nomena fill seu per haver-lo salvat. Més tard entra a Roma juntament amb el comandant mitjançant una entrada triomfal per haver guanyat l'enfrontament amb les tropes enemigues.


Ben-Hur tot i que duu una vida luxosa i aristocràtica al costat del seu pare adoptiu, marxa a Judea per retrobar a la seva família i venjar-se de Messala.
Un cop arriba a Jerusalem demana per parlar amb Messala presentant-se com a fill de Quinto Arrio. Messala se sorprèn al veure'l i Ben-Hur li ordena que trobi a la mare i a la germana de Ben-Hur i les alliberi. Al mateix temps que els soldats de Messala busquen la família de Ben-Hur, els dos adversaris s'enfronten en una disputada cursa de quadrigues a Roma en la que guanya Ben-Hur malgrat les trampes de Messala.
En tornar a Casa, Ben-Hur troba la seva mare i la seva germana que havien estat contagiades per la Lepra.
L'estat de les dues dones semblava incurable però la mort de Jesucrist que s'està produint a la ciutat cura miraculosament les dues víctimes.

Us deixem amb la carrera de carros que surt a la pel·lícula:


Xavier Roura
4t ESO

26 de maig de 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (II)

En aquesta entrada seguiré explicant les restes que podem trobar fora de la ciutat de Tarragona, que porten sobre la mateixa terra des de fa molts anys.

Torre dels Escipions:
La Torre dels Escipions és un clar exemple d'un monument funerari romà. A principis del segle I d.C, una família romana, la qual vivia amb una bona economia, va encarregar la construcció d'un mausoleu. Un mausoleu és una construcció funerària amb forme de torre. Està situada uns cinc quilòmetres i mig al nord-est de la ciutat.
Estava formada per tres cossos quadrangulars i amb una teulada piramidal (la qual va desaparèixer). En la cara frontal i podem apreciar dues figures en relleu que representen al déu Atis, sota una escriptura dins d'una tabula ansata (suport o marc d'una inscripció romana de forma rectangular) que malauradament no podem veure molt bé a causa dels desperfectes del pas del temps. A la part superior podem observar la silueta de dos personatges, que es creu que són les persones enterrades en el monument. A l'interior hi havia una cambra funerària on hi havia les cendres o els cossos dels difunts, aquest monument però es va trobar totalment buit per l'interior. Segurament aquest monument va ser utilitzat com a torre de guaita a l'època medieval.

De fet, els cementiris romans sempre es trobaven fora de les muralles de la ciutat, per qüestions higièniques.

Torre dels Escipions

La vil·la dels munts:

La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que tingué Tàrraco a voltants del segle II a.C va generar l'aparició de diverses vil·les al voltant del seu territori. La implantació de les villae, establiments rurals dedicats a l'activitat agrícola, va el proveir menjar a la ciutat i va ajudar amb transformació i el domini del territori.
A partir del canvi d'era, la funció residencial de la vil·la adquireix més importància. La vil·la llavors esdevé, sense oblidar l'explotació dels recursos agrícoles, una residència complementària i alternativa a la casa urbana, i les seves edificacions principals estan destinades al repòs i al lleure de propietaris i convidats.
Al segle I dC, en el terme municipal d'Altafulla (tarragonès), en la vessant occidental del Cap Roig relativament a prop de la desembocadura del riu Gaia, i a només 12 km de Tàrraco, es construeix la gran vil·la que avui coneixem com la vil·la dels Munts. Es tracta d'una de les vil·les residencials romanes més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.
A les parts septentrional i occidental del turó es va estendre la part rústica aprofitant una extensa i fèrtil plana travessada per la Via Augusta. A l'altre costat, de cara a mar, va construir l'àrea residencial formada per una gran casa, la domus, diversos jardins i un mínim de dos conjunts termals. Uns banys principals es trobaven a prop de la casa i, els altres, a la platja.
Hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius tenia el càrrec més alt de l'administració local i havia estat traslladat per ordre de l'emperador Antoní Pius. Caius va engrandir les termes principals de la vil·la, afegint-hi més piscines i noves estàtues, va construir una gran cisterna i va renovar les pintures i alguns dels paviments de la casa.
Més tard, entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil·la. Després d'aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l'activitat agrícola, però la vil·la no va recuperar la riquesa i l'esplendor de segles passats. El gran edifici residencial, molt afectat per l'incendi, no es va tornar a habitar i fins i tot es va instal·lar en el seu interior una premsa d'oli o de vi.
La vil·la va romandre ocupada fins al segle VI o VII i després va patir, com la majoria dels jaciments rurals, un llarg període d'abandó i d'espoli.



Eva Bujons
1r Batx

24 de maig de 2017

LES MATEMÀTIQUES A L'ANTIGA ROMA

Els romans van ser una civilització molt utilitària i pràctica, raó per la qual no es van preocupar gaire per la ciència ni van fer gaires avenços en les matemàtiques ni en la numeració. Tot i així, Roma va tenir un important desenvolupament en altres matèries relacionades com l'enginyeria o el comerç. És més, la majoria del seu coneixement provenia de terres conquerides com Grècia i Egipte, i les matemàtiques no en van ser menys. Van adquirir molts coneixements d'aquestes cultures i se'ls van fer seus.

Per tant, les matemàtiques dels romans i el seu sistema de numeració eren bastant rudimentàries i no es van actualitzar mai, però cal recordar els romans eren molt pràctics i aquest sistema ja era prou útil per a ells.

Els romans van agafar els conceptes matemàtics de Grècia i Egipte, que van posar els fonaments de la matemàtica moderna

El sistema de numeració romà no era com el nostre tot i que el solem utilitzar quan ens referim a segles. Es tractava d'un sistema on cada nombre comptava amb un símbol especial per a nombrar-lo. Els símbols eren els següents:

  • I: 1
  • V: 5
  • X: 10
  • L: 50
  • C: 100
  • D: 500
  • M: 1000



Aquests símbols tenien algunes regles bàsiques per no poder escriure els nombres de maneres diferents, com ara la no possibilitat d'escriure quatre vegades el mateix símbol. Per tant, si jo vull escriure el número 4 en el sistema de numeració romana, no escriuré mai IIII, sinó que hauré d'escriure IV.

Una curiositat d'aquest sistema és que els romans no tenien cap símbol pel 0 encara que coneixien el concepte de no-res, és a dir, el fet de no tenir res o cap cosa. La raó per la qual no tenien el 0 en el seu sistema és que, com ja he dit, els romans formaven part d'una civilització molt pràctica.

MATEMÀTIQUES I ROMA, UNA MALA COMBINACIÓ?

Sobre les matemàtiques romanes ja hem pogut observar que eren molt simples, i només van limitar l'aplicació de la matemàtica en àmbits que ells consideressin importants com el comerç o l'agrimensura. De fet, els emperadors romans mai van recolzar el desenvolupament de la matemàtica, fet que va provocar que en els onze segles de duració de l'Antiga Roma mai sorgís un matemàtic destacat o mínimament important.

L'agrimensura va ser una de les branques on la matemàtica hi estava més present
La destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el sorgiment del cristianisme que prohibia l'aprenentatge del grec i, per tant, el seu coneixement matemàtic, són altres raons que van ajudar a que Roma tingués un desenvolupament de la matemàtica pèssim.

Si voleu entendre d'una forma més clara el món de la matemàtica romana, podeu veure aquest vídeo realment interessant:


Ferran Gil
4t ESO

23 de maig de 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (I)

Fa uns dies els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat els quals estem estudiant llatí i literatura castellana, ens vam dirigir cap a Tarragona amb l'objectiu de conèixer una mica més de la ciutat, veure'n les restes i un teatre: EL SOLDAT FANFARRÓ. Els alumnes de llatí durant les setmanes anteriors a aquesta vam estar fent un treball sobre la ciutat de Tarraco per coneixen més la història i les restes que en queden. Seguidament podreu veure algunes de les restes que n'han quedat fora d'aquesta ciutat romana.

Via Augusta:


La Via Augusta és una resta romana que no només trobem a Tarragona sinó al llarg d'Espanya. És la calçada romana més llarga d'Hispània amb una llargada aproximada de mil cinc-cents quilòmetres. El seu traçat recorre des dels Pirineus fins a Cadis resseguint el mediterrani. Era la xarxa viària principal a la Hispània romana, a més era l'única via que unia la península Itàlica amb la península Hispània. Les seves etapes i distàncies són gravades als vasos Apol·linars o vasos de Vicarello, quatre copes de plata trobades entre el 1852 i el 1863 a les aigües termals d'Aquae Apollinares, Vicarello. Després dels Pirineus continuava a la Via Domitia, a través de la Gàl·lia Narbonense i per fi a la ciutat eterna.

El seu nom original fou el de Via Augusta Julia, en honor als emperadors Juli Cèsar i August, que van intervenir en la seva construcció tot i que ha estat anomenada anomenada de diferents maneres segons les èpoques: Via Hercúlea, via Heràclea, camí d'Anníbal, via exterior, camí de Sant Vicent Màrtir i ruta de l'Espart.
Resultat d'imatges de mapa via augusta

Mapa Via Augusta

Necròpolis:

Al voltant de les vies de sortida de Tàrraco, cap al sud-oest i prop del riu Francolí, es va desenvolupar, una extensa àrea funerària on s'hi ha trobat els sepulcres del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, morts a l'arena de l'amfiteatre l'any 259 d.C. És un dels cementiris més grans i importants de tot l'occident de l'Imperi romà, amb 2.050 sepulcres datats des del segle III fins al VII d.C, des de magnífics mausoleus fins a senzilles sepultures.
La Necròpolis es completa amb una basílica construïda al s.V que disposa d'un baptisteri i de cambres funeràries. A l'interior dels sepulcres s'hi ha trobat una gran quantitat d'estris domèstics. En el material utilitzat per a la construcció apareixen elements trets d'altres edificis i construccions de la ciutat com carreus, motllures, marbres, rajoles...
Entre les peces principals del museu en destaquem el sarcòfag anomenat dels Lleons, el sacrifici d'Isaac, el de sant Pere i el de sant Pau.
Segons els estudis realitzats per les restes, la població de Tàrraco tenia una estatura mitjana, els homes mesuraven entorn de 1,65cm i les dones 1,54cm, amb un gran predomini de la tipologia mediterrània. En època imperial, molts ciutadans pertanyien a la tribu Galeria. Hi ha moltes inscripcions de lliberts i destaca l'emigració de les persones vingudes de les províncies orientals i de l'interior d'Hispània. En el sector nord-oriental, rere el museu, es poden veure les restes d'una vila suburbana amb uns petits termes, cisternes i dependències d'ús domèstic i residencial. Aquesta vil·la va ser usada durant els segles II i III. Posteriorment les seves restes es van aprofitar en la necròpolis.

Resultat d'imatges de necropolis tarragona

Restes de la necròpolis 
Aqüeductes i termes:

El subministrament d'aigua durant el període republicà va dependre del curs irregular del riu Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en un impressionant conjunt càrstic de cavitats i llac subterranis, situats sota l'espai entre la basílica i el teatre. Per això, en la zona on es va estendre la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació de pous i de brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric precedent i dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font dels Lleons (C. Pere Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d'origen càrstic per dur-la fins al port militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d'aigua.
Però en època imperial l'aigua provinent del riu i de pous, fonts i cisternes va esdevenir insuficient per a les necessitats creixents de la ciutat. Així és que al segle I d.C. es van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària des dels rius propers: dos captaven l'aigua del Francolí i un del Gaià. El més llarg era el que avui encara presenta un tram d'uns 200 metres  elevat fins a 26 metres per mitjà de dues fileres d'arcs per salvar una barrancada. És el famós Pont de Diable o aqüeducte de les Ferreres. La resta de la conducció es mantenia a nivell de terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de nivell.
Les intervencions arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la llum diverses estructures de banys, tant privats com públics. Destaquen les termes públiques localitzades al carrer d'Apodaca (s. I d.C) i, sobretot, les grans termes del carrer de Sant Miquel de model imperial (s. III dC).



Eva Bujons
1r Batx