2 de desembre de 2016

ELS ÀPATS ROMANS

Els romans realitzaven tres o quatre àpats al dia. Menjaven una mica de tot, excepte carn que menjaven els dies de festa. Normalment la carn era de llebre o de conill, també sabien fer embotits, conservar la carn, assecant-la i salant-la.

Durant el dia a primera hora esmorzaven i menjaven una mica de pa, ous, hortalisses, olives i vi o mel. 

El segon àpat era el dinar, un àpat senzill que ja no calia parar la taula i ni rentar-se les mans, el menjar era fred i ràpid. Un cop havien dinat feien la migdiada.

I l'últim àpat era el sopar, que era més especial. Abans de sopar la família s'havien de dutxar, un cop dutxats es reunien al voltant de la taula i feien la cerimònia i sopaven. El menjar se solia ser plats de verdures, cereals, ous, llegums, carn, peix i les postres: dolços i fruita.
La cena d'una família

Els productes bàsics que usaven els romans

A l'època dels romans usaven productes bàsics com nosaltres, com el pa, la mel, el vi, la sal i el "garum".

On, com i amb qui menjaven

Quan hi havia algú que se n'anava a casa d'una altra persona portava el seu propi esclau per fes els seus serveis.
Quan menjaven tenien una postura molt estranya perquè estaven estirats sobre el costat esquerre mentre la mà dreta era lliure per poder menjar. El menjador es deia triclinium perquè eren tres llits i al mig tenien una taula quadrada. Però amb el temps la tauleta es va anar fent rodona i els tres llits es van forma amb un llit de forma de mitja lluna. Les dones menjaven amb els seus marits, però els esclaus només podien menjar els dies de festa amb els seus amos.

Eines romanes utilitzades per menjar
  • Les culleres, en aquella època les utilitzaven molt.
  • Els esclaus tallaven el menjar en petits talls amb ganivet.
  • No hi havia forquilles.
  • Menjaven amb els dits.
Les culleres romanes
Aquí us deixo un power point:


Martina Vilar
4t ESO

1 de desembre de 2016

ELS CÀNONS DE BELLESA EN LES DIFERENTS ETAPES DE LA HISTÒRIA

La bellesa és una qualitat, un concepte o fins i tot un sentiment. És un acte subjectiu que implica les sensacions que sent algú davant la visió d'alguna cosa o persona que estan influenciades per la seva cultura, desitjos, creences o forma de vida.
Molts estudiosos al·leguen, doncs, que la bellesa és allò agradable als sentits i que, per consegüent, causa plaer. Així doncs, no hi ha dubtes que per cada individu, grup social, raça o època hi ha una manera particular i diferent de la percepció estètica. De fet, el conjunt de característiques que una societat considera com a bell, atractiu o desitjable, ja sigui una persona o un objecte, és el què anomenem cànons de bellesa. Aquests han canviat notablement en el temps de manera que trobem una gran diferència entre els cànons antics i els actuals.

LA PREHISTÒRIA

Venus of Willendor


En l'època prehistòrica i més concretament en l'edat de pedra, ja existia un cànon de bellesa per les dones. És més, gràcies a certes escultures podem afirmar que el cànon femení estava basat en dones amb els òrgans reproductors molt marcats amb la fi que el part resultés més fàcil i lleuger.






EGIPTE
De la mateixa manera, pels antics egipcis la bellesa consistia en l'harmonia i la perfecció de forma que el cos humà havia de ser harmònicament proporcionat. Segons el cànon de bellesa d'aquesta època, la dona havia de ser prima, amb malucs amples, pits petits, tornejats i, tanmateix, la higiene corporal era un sinònim de bellesa.
Bellesa egípcia


Cànon de bellesa egipci


EL MÓN CLÀSSIC
No obstant això, l'ideal estètic del món clàssic es va forjar a l'antiga Grècia partint sobretot de la escultura que consistia en la perfecció, la proporció i l'harmonia. Tant és així, que la bellesa es concebia com a resultat de càlculs matemàtics, mesures, proporcions i simetria.
Pels grecs, un cos bonic era considerat evidència d’una ment bella. Fins i tot, tenien una paraula per això: kaloskagathos, que significava ser agradable a la vista i per tant, ser una bona persona. De fet, aquest cànon on totes les parts han de guardar una proporció harmònica establia que el cos humà, per ser perfecte, havia de mesurar set vegades el cap.

Cànon dels set caps 

Aquest concepte de bellesa com conservació de les mesures i les proporcions ordenades fou mantingut pels filòsofs Plató i Aristòtil i perdurarà durant tot el període romà. Així doncs, Aristòtil va afirmar: “Com la bellesa, sigui vivent o sigui una cosa qualsevol composta de parts, no només suposa que tingui ordenades tals parts, sinó també una mida que no ha de ser casual, ja que la bellesa està en el mida i ordre…”

Per una banda, l’ideal de bellesa femení grec era de membres petits, cos prim però amb malucs amples i cuixes generoses, cabell ondulat, ulls grans,  galtes i mentó ovalats, etc. Encara que eren proporcionades es representaven dones robustes i sense sensualitat, és el què podríem anomenar un perfil triangular. D'altre banda, l’ideal de bellesa masculí era aquell home atlètic a qui se li atribuïen qualitats com la voluntat, el valor, l'equilibri i la bellesa.  L’home havia de ser alt i musculós, de cames llargues amb molt de cabell i al cap, amb front i ulls amplis, nas i mandíbula poderoses i boca petita, elements que donaven un perfil perfecte.
 Afrodita de Cnido
Cànon de bellesa masculí

De la mateixa manera, el cànon de bellesa grec serà adquirit per l’Imperi Romà guardant les mateixes característiques bàsiques. De fet, moltes de les obres de cronologia romana s’inspiraven en obres gregues i, en molts casos, els escultors romans feien simples còpies.

L'EDAT MITJANA

El cànon de bellesa femení 

A l'Edat Mitjana si es considerava alguna cosa bella era perquè tenia a veure amb la creació divina. La bellesa material era externa, física o sensible que desapareixia amb el temps malgrat que la bellesa espiritual es mantenia en l'interior de les persones. Així doncs, el cànon de la dona medieval era aquella jove de pell blanca, cabell ros i tors prim mentre que l'home era un cavaller amb armadura, alt, vigorós, esvelt i elegant.

EL RENAIXEMENT

Tanmateix, el Renaixement té un cànon de bellesa semblant al món clàssic ja que era la seva principal font d'inspiració. Tant és així que també es basa sobretot en l'harmonia i la proporció de forma que les característiques femenines es basaven en dones de pell blanca, ruboritzades en les galtes, de llarga cabellera rossa, ulls grans, gran primor i elegància i, de la mateixa manera,  l'ideal masculí era una figura jove amb cabells llargs i lluents, les celles poblades i marcades, una mandíbula forta i uns pectorals amples.

El naixement de Venus, Botticelli
Les tres gràcies, Rubens
EL BARROC
Madame de Pompadour

El Barroc es caracteritza per ser l'edat de l'aparença i la coqueteria ja que s'utilitzaven perruques tant pels homes com per les dones i va aparèixer la paraula maquillatge com a  sinònim de truc i engany. Les dones tenien els cossos més robusts que en èpoques anteriors, pits prominents, malucs amples i cintures estretes, músculs estrets, braços arrodonits, carnosos i de pell blanca. En el cas dels homes,però,  destaca el cabell, la pell blanca, les galtes rosades i, per sobre de tot, una vestimenta sumptuosa d'infinites capes.


L'ACTUALITAT
Finalment trobem els cànons de bellesa actuals que es caracteritzen per una figura femenina excessivament prima, pits elevats,  pòmuls pronunciats, nas petit, llavis prominents i una figura masculina musculosa, atlètica i, tanmateix, amb una cara marcada.
Evolució dels cànons de bellesa 

De fet, a partir de tots aquests cànons de bellesa podem veure com han anat variant durant les èpoques i cal destacar el fet que aquests tant sols son cànons referents a un ideal i a l'escultura malgrat que tothom és com és. Així doncs veiem que tant en els nostres dies com en temps antics,    la influència  dels mitjana de comunicació, la societat artística  i de consum sobre l'home provoca, en certa mesura,  un menyspreu de tot allò que no s'ajusta als models corporals que ells mateixos imposen i que ens porten a associar aquests canons amb l'èxit tant emocional com professional i, fins i tot, social.


Mireia Recuero
1r batx

29 de novembre de 2016

LA LLETRA Ñ EN LLATÍ

En català fem servir el dígraf "ny" per simbolitzar el so ɲ/, en castellà es fa servir la lletra "ñ", i el dígraf "gn" en françès i italià. Tant en català com en françès com en italià s'usen dígrafs amb lletres ja existents per formar un nou so, però en castellà s'ha adoptat un nou símbol, la "n" amb una petita línia curva al damunt.


D'on ve, però, aquesta lletra?

En llatí, hi havia paraules que duien una doble "n",com Hispanna. Els llatins tenien el costum d'abreviar paraules o terminacions per tal d'ocupar menys espai ja que els pergamins eren fets amb pell d'animal i resultava certament car fer tot un llibre. Un exemple d'abreviatures era que escrivien un 9 al final d'una paraula per representar la terminació "orum" o "eorum", i amb la doble "n" van fer més o menys al mateix, en van muntar una sobre l'altra.



Amb el temps, en castellà la "n" de dalt va derivar a una simple titlla "ñ" i es va convertir en el símbol del so ɲ/.
També altres combinacions de lletres van derivar a la "ñ", 
com "seniorem" (señor), "vineam" (viña) o "ligna" (leña).






Miquel Aragonès
1 Batx

28 de novembre de 2016

PARIS

En la mitologia grega, París era un príncep troià fill del rei Príam i de la seva dona Hècuba.

Quan la reina  Hècuba estava embarassada va somiar que donava llum a una torxa que incendiaria tota la ciutat. El germanastre de Paris, Èsac, posseïa un do d'interpretar somnis i va aconsellar que quan nasqués l'abandonessin. Així va ser, Príam pare de la criatura va ordenar al seu criat Agelau que abandonés el petit a la muntanya Ida. 
Uns pastors el van troba i el van anomenar Alexandre (que volia dir "home protegit"). Aquest el van criar com si fos el seu fill, va créixer dotat amb una bellesa i un gran talent per tocar la lira.
Alejandro (Paris)
El judici de Paris:
Zeus va organitzar un banquet de boda quan Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada que anava dirigida a la deessa més bonica. La poma va quedar entre Hera, Afrodita i Atena. 
Zeus no es va atrevir a intervenir i va decidir que un mortal decidís quina de les tres deesses era la més bella. El mortal va ser Paris, cada deessa va intentar subornar-lo oferint diferents favors, Paris va triar Afrodita el qual li va oferir l'amor de la mortal més bella.
El judici de Paris, Rubens
El rapte d'Helena:
Paris va sortir en busca de la mortal més bella; Helena, esposa de Menelau i filla de Zeus i de Leda.
Va arribar al Peloponès (una península del sud de Grècia) acompanyat d'Enees i allà Menelau els va acollir i els va presentar Helena, encarregant-li que atengués als seus hostes mentre assistia als funerals de Catreu. Quan Menelau va tindre que emprendre el viatge a Creta Paris va aprofitar l'ocasió per enamorar Helena. 
Aquesta va abandonar la seva filla de nou anys, Hermíone i simulant el seu rapte va fugir amb el seu amant.
Quan Menelau va rebre la notícia es va posar en contacte amb els seu germà, Agamemnon i els monarques grecs que li havien promès ajuda. Juntament amb Odisseu va viatjar fins a Troia per obligar els Troians a alliberar Helena, sense aconseguir-ho. De manera que els grecs van preparar un gran exèrcit i van partir cap a Troia on va començar un setge que va durar deu anys.  
Paris i Helena
Mort de Paris:
Això va provocar la guerra de Troia i Grècia. Durant el conflicte va ser protegir per la deessa Afrodita fins que finalment Filoctetes va llançar una fletxa enverinada que li va travessar l'engonal i va causar la seva mort.

Aquí us deixo un enllaç per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

25 de novembre de 2016

EL LLATÍ I ELS SEUS ORÍGENS

El llatí es una llengua de la branca itàlica que forma part de la família de llengües indoeuropees: un conjunt de pobles que es desplaçaren des d'Àsia cap a Europa i anaven poblant diverses regions. No ens ha arribat cap document escrit de l'indoeuropeu. Anomenem "indoeuropeu" a la llengua de la qual van evolucionar les llengües actuals.
     Pobles d'Àsia que es desplaçaren cap a Europa

El nom de "llatí" deriva de la zona geogràfica en què es trobava, la península itàlica on es va desenrotllar Roma, Laci (Latium). Tot i així abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus la península itàlica ja estava poblada per altres tribus de la civilització mediterrània com per exemple en podem destacar el poble dels lígurs. 
Ens en han arribat alguns documents de la llengua llatina, les inscripcions més antigues que es conserven del llatí són generalment lletres tallades en pedra.
El llatí és una llengua de reconstrucció, la qual l'han "elaborada" filòlegs i lingüistes a partir de tots els trets comuns que hi ha entre altres llengües. La parlaven a l'Antiga Roma i posteriorment a l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. Es va expandir en gran part gràcies a l'exèrcit romà, ja que aquest anava conquistant nous territoris. Els militars llicenciats s'establien en les noves terres i amb ells, també la seva llengua i els seus costums.

    Documents de la llengua llatina


En el s.VIII aC trobem que l'Imperi Romà només es troba a Roma, entre els segles I-IV dC el llatí ja es parlava en gran part del sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Després d'aquesta expansió el llatí va donar origen a un gran nombre de llengües europees les quals anomenem "llengües romàniques", com pot ser el català, castellà, entre d'altres.
El llatí dels soldats no era igual que la dels estudiosos, i d'aquí trobem la diferència entre el llatí culte i el llatí vulgar.

  • LLATÍ CULTE: Era fidel al llatí inicial, conreat per grans autors llatins.
  • EL LLATÍ VULGAR: És el llatí que parlava la gent al carrer i va evolucionar amb préstecs d'altres llengües.
A part d'aquestes dues maneres de parlar aquesta llengua, el llatí ha passat per diferents etapes com: el llatí protohistòric (s. VII a.C. - s. III a.C.), el llatí arcaic (s. III a.C. - s. I a.C.), el llatí clàssic (s. I a.C. - s. I d.C.), el llatí postclàssic (s. I d.C. - s. III d.C.) i finalment el llatí tardà (s. III d.C. - s. VII d.C.).

Ens situem a la nostra terra, Catalunya, els romans van arribar aquí el 218 a.C. i a partir d'aquest moment les persones que vivien aquí, els ibers, van començar a parlar la llengua i a seguir les costums dels conqueridors.
El llatí no ha deixat mai de fer-se servir, encara és parlat en diferents reunions i congressos científics, per tant mai ha estat una llengua morta.

Eva Bujons
1r Batx

21 de novembre de 2016

DEESSA HERA


Hera (equivalent amb llatí Juno) és la reina de tots els déus. Filla de Rea i de Cronos, germana i dona de Zeus.  És la deessa del matrimoni, protectora del naixement i de les dones casades. Hera era una dona molt venjativa i gelosa. Era fidel al seu marit, però ell l'enganyava constantment  amb altres deesses i dones mortals, així que ella sovint es venjava de les dones i  fills il·legítims del seu marit. Normalment se la representa vestida fin al peu i  els seus atributs són la diadema i el cucut.

                                                                                           
     Juno i Júpiter, Annibale carracci
                                                                       
Hera i Heracles

Hera odiava Heracles, va fer tot possible per fer la seva vida difícil.
Tot va començar quan Zeus es va disfressar com el marit d'Aclmena, una mortal. La pobra dona, pensant que era el seu marit, va fer l'amor amb ell. El resultat d'això va ser que es va quedar embarassada. De fet, el seu marit de veritat va tornar a casa més tard aquella nit i Alcmena es  queda embarassada un altre cop. Això va despertar la ira d'Hera. Va  obligar la deessa dels parts a seure amb les cames creuades. Així va ser que Heracles es va quedar a panxa de la seva mare deu mesos. Quan va néixer Heracles, Hera va demanar al seu germà Posidó que enviés dues serps cap a on estava  ell i el seu germà per matar Heracles. Les serps van intentar d'aixafar Heracles, però ell va acabar ofegant-les a la mort. 

Heracles  matant les serps 
Fills d'Hera
Ares:déu de la guerra és agressiu i sanguinari
Hebe: deessa de joventut
Hefest: déu del foc i del ferrers
lliatía: deessa de l'enllumenament



Emma osei
4t ESO

18 de novembre de 2016

L'ORIGEN DE LA LLETRA H

La lletra H, en català, és l'única lletra de l'abecedari que no presenta mai cap tipus de so. Vista l'existència d'aquesta lletra, vaig deduir que en un passat havia d'haver servit per alguna cosa, representar algun so o, com a mínim, marcar una pausa. Vaig buscar, doncs, en diferents pàgines web quin so tenia en el llatí clàssic, i això és el que vaig trobar:
En llatí clàssic, la lletra H tenia el mateix so que té avui en dia en l'anglès,el de la H aspirada (per exemple house en anglès, el so de la H seria el mateix que en llatí, per exemple a homo).
Tot i que algunes paraules tenien dígrafs que contenien la H, aquesta no feia variar la consonant que acompanyava, és a dir, que no es creava un so nou. N'hi havia quatre:
Ch: pulcher, pronunciat pulker
Ph: philosophia, pronunciat pílosopía
Th: thesaurus, pronunciat tesaurus
Rh: rhetoricus, pronunciat retoricus
El nom de la lletra H ve de l'hebreu heth, que vol dir tancat o vallat i el símbol de la lletra H en llatí representa un camí amb una valla al mig.
Representació de la H en diferents escriptures
Els primers en fer servir la H van ser els fenicis: La seva H es representava com dos rectangles inclinats i es pronunciava com una j espanyola poc forta. Llavors, els etruscs van adoptar aquesta lletra i van treure les línies superior i inferior en el símbol del fenici deixant el símbol de la H majúscula que coneixem. Més tard també l'adoptarien els grecs. Els llatins van agafar també aquesta lletra, però cada vegada i amb el pas del temps la pronunciarien menys fins deixar-la muda.


Miquel Aragonès
1Batx