16 de gener de 2017

L'ORIGEN DE BÀRCINO, L'ACTUAL BARCELONA

Amb el nom complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, Bàrcino va ser una colònia romana que, tot i que no tingués gaire importància dintre del món romà com tenia Tàrraco, va tenir una gran importància perquè s'hi construís tot el que seria l'actual Barcelona. Es va fundar el segle 14 a.C., una època de reformes romanes en la zona nord-est de la Península Ibèrica. El fundador de Bàrcino fou l'emperador August, persona a qui podem relacionar amb el nom complet de la ciutat.

L'ORIGEN DE BÀRCINO: UN MITE?

Eren moltes les llegendes romanes que atribuïen la fundació de Bàrcino a Hèrcules després de que aquest anés a parar al territori barceloní en guanyar al gegant Gerió per entregar un ramat al rei Euristeu. Realment, però, la persona a qui hem d'atribuir únicament a l'establiment romà a Barcelona és l'emperador August.

Estàtua dedicada a Hèrcules, situada a la Plaça de Catalunya de Barcelona
LA CONSTRUCCIÓ DE BÀRCINO

La ciutat es va alçar damunt d'un petit turó anomenat Tàber, enmig d'una zona fèrtil entre els rius Besòs i Llobregat, la serra de Collserola i, evidentment, el mar.
El vi, els cereals, la pesca, els minerals i d'altres recursos agrícoles i naturals van ajudar a ser importants motors econòmics pels nous habitants del territori. Gràcies als minerals extrets de les mines de Gavà i el gres provinent de la zona de Montjuïc van fer que la gran majoria d'edificis de Bàrcino fossin d'aquests materials.

L'ESTRUCTURA DE LA COLÒNIA


Bàrcino, en un principi, no ocupava més de deu hectàrees i era envoltada per unes muralles amb torres i quatre portes. Precisament aquestes muralles són la principal referència i resta del que era Barcelona fa dos mil anys.
El recinte era rectangular i hi havia dos carrers principals: un que anava de Collserola fins al mar, i un altre que anava del riu Besòs i el riu Llobregat i viceversa, s'anomenaven Decmanus Maximus i Cardo Maximus, respectivament. Només hi havia dos edificis que destacaven sobre la ciutat: un temple i un fòrum.

El Temple d'August de Bàrcino

Va ser un temple romà de culte imperial dedicat a August, el fundador de la colònia de Bàrcino, situat al cim del Tàber. El seu ús, històricament parlant, va ser tan pobre que mica en mica es va anar enderrocant fins a quedar gairebé destruït. El segle XIX, però, se'n van trobar tres columnes quan s'hi estava construïnt un edifici i al cap d'un temps una quarta. Aquestes columnes són els elements del temple més destacats que es conserven actualment.


Les tres columnes descobertes del segle XIX, exposades al Museu d'Història de Barcelona
El fòrum de Bàrcino
Se situava a la confluència entre els dos carrers principals que hem anomenat anteriorment, i ocupava un espai relativament gran que inclouria llocs tan importants de l'actualitat com el Palau de la Generalitat de Catalunya i carrers del centre històric. Al fòrum o plaça pública, hi podíem trobar edificis religiosos o institucions polítiques importants i el temple que hem explicat anteriorment.

Reconstrucció en tres dimensions del fòrum i el temple romà de Bàrcino
Si voleu ampliar la informació sobre la construcció de la ciutat i fer-hi un "passeig virtual" en aquest vídeo ho trobareu:




Ferran Gil
4t ESO

13 de gener de 2017

ELS ESPECTACLES PÚBLICS

Els romans eren uns grans aficionats als espectacles. Se sap que els primers van sorgir de l'època de Ròmul, qui es el principal fundador de la ciutat de Roma, amb el temps els espectacles es van anar convertint en grans esdeveniments.
S'organitzaven unes tres o quatre vegades cada any, en honor a diferents deus com Mart o Consus.

Hi ha diversos tipus d'espectacles:

  • ELS JOCS:
 A partir de Tarquini Prisc, qui va institucionar els Ludi Romani i va ordenar que es construis el Circ Màxim. Consistien bàsicament en curses de cavalls i de carros.

  • LUDI CIRCENSES AL CIRC:
Els ludi cirences eren espectacles que es celebraven al circ o a l'amfiteatre, aquests eren els espectacles que tenien més acceptació a Roma ja que, els espectadors mostraven un gran entusiasm, tant els que celebraven al circ com els que celebraven a l'amfiteatre.
Els jocs de l'amfiteatre eren molt variats, molts dels quals estaven protegonitzat per esclaus i feres selvatges. Com tos sabem els espectadors tenien un alt grau de viòlencia, i els hi agradava veure com les feres atacaven als esclaus. A part d'això l'amfiteatre també si celebraven les lluites de gladiadors. Els principis de les lluites de gladiadors també són molt antics. Al principi es feien a l'aire lliure, més tard al circ i despres a l'amfiteatre. Els gladiadors eren generalment eren esclaus o presoners de guerra, el castig del que havia perdut depenia del públic; si tothom feia oleiar el mocador, es perdonaca la vida al lluitador caigut, en canvi, si posaven la mà closada cap per avall amb el polze estirat, el vençut havia de morir a l'instant.
Els jocs més antics de Roma són les curses de carros lleugers, tirats per dos o quatre cavalls enganxats a davant. Aquestes curses van arribar a ser molt importants semblant a la importància que avui en dia li donem al fubol.
El circ era un edifici rectangular amb un dels dos costats corbats, el terra era de sorra i estava rodejat de grans grades pels espectadors. A prop de casa nostre encara s'hi conserven restes de circs romans, el més aprop el trobem a Tarragona el qual estava pensat per uns 25000 espectadors, tot i així tamé en podem trobar a Mèrida, Sagunt, Toledo i a Còrdova entre altres ciutats.



AQÜEDUCTES

Com s'ho feien els romans per portar aigua a les ciutats?

Portar l'aigua a diferents llocs era un problema, però des de l'antiguitat van saber solucionar-ho. Els grecs van inventar els pous, les cisternes i les fonts. Els romans volien transportar l'aigua, llavors van inventar els aqüeductes.

Què són els aqüeductes?

La paraula "aqüeducte" prové dels mots llatins: aquae ductus. Els aqüeductes eren uns canals coberts fets de pedra, per on passava l'aigua gràcies a un petit pendent. Els aqüeductes podien estar soterrats o no. Hi havia una filera d'arcs sobre els quals hi havia el canal on passava l'aigua. 
L'aqüeducte solia partir duna cisterna que recollia l'aigua de la font, llavors anava cap el canal de l'aqüeducte. 

Hi ha dos tipus d'arcs que amb els que es podien fer els aqüeductes:
Arcs d'aqüeductes
Els romans van construir els aqüeductes amb arcades donant-los el seu aspecte més característic i per poder mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar els obstacles del terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca i d'aquesta manera l'aigua no podia quedar embassada ni circular amb massa força i amb la tranquil·litat l'aigua podia arribar a la ciutat.

Aqua Marcia

Avui dia, és un dels canals més importants de Roma. Va ser un dels primers que es va construir, construït de l'any 144 a. C. El seu recorregut total era d'uns 90 km.
Aqua Marcia


Aqüeducte de les Ferreres

A catalunya tenim un aqüeducte anomenat aqüeducte de les Ferreres. Està situat a la ciutat de Tarragona. Una de les ciutats on hi ha més història dels romans. Es va construir als finals del segle I a.C, però l'autor és desconegut. El pont té una llargada de 217m i d'alçada 27m.

Aqüeducte de les ferreres, Tarragona
r



Martina Vilar
4t ESO

12 de gener de 2017

L'ESCOLA A L'ANTIGA ROMA

Als inicis de l'època romana no hi havia escoles, els nens eren educats pels pares a casa. Generalment, els primers anys de vida estaven amb la mare, i després es separaven els nens amb els pares i les nenes amb les mares. Els pares intentaven educar els nens perquè fossin ciutadans honrats, treballessin, poguessin pujar una família, etc. I les mares educaven a les nenes d'una manera més pràctica, cosint, rentant, netejant, etc.
A finals de l'època de la república es van crear les primeres escoles. Eren escoles privades on hi anaven nens de diverses famílies, pagaven una quantitat al mes i rebien educació d'un mestre professional. Això fins l'etapa imperial, quan van crear les primeres escoles públiques.
Podem distingir 3 etapes diferents d'educació escolar:

Ludus litterarius: durava fins que els nens tenien 11 o 12 anys. És l'etapa en què se'ls ensenyava a llegir, escriure i comptar.
Ludus grammaticus

Ludus grammaticus: durava dels 12 als 16 anys. Però aquesta etapa només la feien els nens de famílies amb recursos. Aquest nivell els servia per iniciar-se al món dels negocis i les professions, i també per a poder continuar l'etapa que anomenaré seguidament. Era una etapa molt més complexe, en què ja s'ensenyaven coses com el llatí, el grec, l'astronomia...

Ludus rhetoricus: com el batxillerat actual, els estudis duraven 2 anys i els alumnes tenien des de 16 a 18 anys. En aquesta etapa es preparava als alumnes per la vida pública, els ensenyaven a parlar en públic i a convèncer.


Un cop acabava aquesta última etapa, els alumnes que volien especialitzar-se en els estudis i en alguna cosa en concret podien seguir estudiant en una escola grega superior.

Vinyet Vila
4t ESO

11 de gener de 2017

QUINS DÉUS REPRESENTAVEN ELS PLANETES A L'ANTIGA ROMA?

Tots sabem que el sistema Solar està format per una estrella que anomenem Sol i vuit planetes, Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquests noms foren donats als planetes pels romans, que adaptaren els noms d'una sèrie déus grecs a aquests.

Sol
En la mitologia grega, Helios, fill d'Hiperió i Tea, era el déu encarregat de moure el sol, que portava calor i lluminositat a tota la Terra. El mite explica que Helios solia detenir-se a la illa de Rodes amb la seva dona i els seus set fills, fet que va fer que se li construís una estàtua en honor seu (el colós de Rodes)
El Sol, estrella del sistema solar
Mercuri
El primer planeta és Mercuri, nom adaptat dels romans del déu Hermes, déu missatger per excel·lència i inventor de l'alfabet, entre d'altres arts. La seva personalitat càlida i fogosa va ser la causa de la seva immensa descendència.
Mercuri, primer planeta del sistema solar

Venus
El segon planeta és Venus, en homenatge a la deessa de l'amor. L'esplandor dels colors del planeta era atribuïda a la bellesa. És, juntament amb la terra, un dels dos únics planetes que van rebre nom de dona.
Venus,segon planeta del sistema solar

Terra
La terra és representada per Gaia, germana i a la vegada esposa d'Urà, un dels primers déus de l'univers. Representada com una dona de cos jove i rostre vell, era considerada la mare de tots els déus excepte de Tàrtar, el seu pare. Del seu nom prové el mot "pangea", el continent únic. 
La Terra, tercer planeta del sistema solar
Mart
Mart era considerat el déu de la guerra i el nom que li van posar els romans al déu grec Ares. El seu aspecte vermell era relacionat amb la sang que vessava Ares, el fill de Júpiter.
Mart, quart planeta del sistema solar

Júpiter
Zeus va obtenir el nom de Júpiter i és el cinquè planeta i el més gran (no en va representa el déu més poderós) del sistema solar. Fill de Saturn, els seus satèl·lits Europa i Ganímedes representen personatges de la mitologia grega que ell va segrestar i que ara orbiten al voltant seu. 

Júpiter,cinquè planeta del sistema solar

Saturn
Saturn, el sisè planeta del sistema solar va ser el nom que va obtenir el tità Cronos, destronat per Zeus, Posidó i Hades, quedant-se respectivament amb el cel, els mars i l'infern.

Saturn, sisè planeta del sistema solar

Urà
Urà és el setè planeta del sistema solar i conclou la línia temporal de regnat (Júpiter-Saturn-Urà), sent aquest el pare de Cronos. Va ser castrat pel seu fill. Dels testicles que van caure al mar se'n va formar l'escuma seminal de la qual naixeria Afrodita o Venus.

Urà, setè planeta del sistema solar

Neptú
Neptú, el vuitè planeta, era el déu dels mars, Posidó, pel color d'aquest planeta. La seva gran força també és representada amb la mida del planeta, només més petit que els tres reis, Júpiter, Saturn, Urà i després ell, Neptú, acabant amb l'escala de mesura decreixent dels planetes gasosos.

Neptú, vuitè i últim planeta del sistema solar

Miquel Aragonés
1r Batx

5 de gener de 2017

ORÍGEN MÍTIC DE LA CIUTAT DE ROMA

La fundació de Roma es situa entre el mite i la llegenda. Els romans creien que els déus havien tramat un seguit d'esdeveniments que havien culminat amb la fundació de la ciutat. Tant és així que, segons la tradició, Roma va ser fundada per Ròmul, germà bessó de Rem.



Al final de la guerra de Troia, Enees, fill de la deessa Venus i el mortal Anquises, surt del conflicte victoriós i es dirigeix a la Península itàlica instal·lant-se en un petit poble on coneix Lavínia, filla del rei Llatí, amb qui es casarà. Tanmateix, fundarà la ciutat de Lavinium en honor a ella.


Juntament amb Enees va arribar Ascani, fill que havia tingut amb la seva primera dona que després es digué Iulus. Aquest fundà la ciutat d'Alba i donà lloc a la dinastia Albana. Un dels reis d'aquesta va ser Procas que va tenir dos fills: Númitor i Amuli. Com que el primer era primogènit va ocupar el tron del seu pare. No obstant això, mort d'enveja, el seu germà el va matar i també va matar a tots els altres fills deixant viva a la única filla: Rea Sílvia malgrat que per tal que no pogués tenir fills la va fer vestal i  amb el vot de virginitat perpètua la va privar de l'esperança de ser mare. 

Malgrat això, Rea Sílvia es va quedar embarassada del déu Mart i va tenir bessons: Ròmul i Rem. En adonar-se'n, Amuli, va empresonar a la noia i va ordenar abandonar els dos infants al riu Tíber. L'atzar o el destí va salvar la vida dels nens ja que el riu es va desbordar i van haver d'abandonar el cistell amb els nadons a l'aigua més calmada d'un toll. D'aquesta manera, el cistell es va quedar a la vora de la riba i va ser trobat per una lloba, que va salvar als nadons i els va alletar fins que un pastor els portà a casa seva on els va lliurar a la seva dona Larència perquè els criés.

Quan es van fer grans, van decidir fundar una ciutat juntament amb aquells que els havien seguit contra Amuli precisament al peu del Palatí, on havien estat abandonats i alimentats. 
Per decidir quin dels dos seria el rei, van consultar als auspicis i,  els déus van manifestar que havia de ser Ròmul. Aquest va marcar amb una arada la línia que havien de seguir les muralles però Rem va saltar el solc que havia fet amb l'arada per insultar al seu germà i aquest el va matar clavant-li un cop al cap. Ple de ràbia, el va increpar amb aquestes paraules: "Així acabarà, a partir d'ara, tothom que salti les meves muralles". 

Finalment, després de governar uns quants anys als romans i als sabins, Ròmul va desaparèixer en mig d'una tempesta, va ser convertit en déu i se li va retre culte amb el nom de Quirí

Això ens ho mostra clarament Tit Livi en la seva obra Ad urbe condita on explica i narra el naixement i els primers anys del fundador. 


Mireia Recuero Solà
1r de Batxillerat 

3 de gener de 2017

LA DONA A L'ANTIGA ROMA

En moltes de les entrades que he fet hi ha hagut algun moment o altre, en el qual he hagut de separar la dona de l'home, ja que hi havia moltes diferències de gènere per això he decidit fer una entrada exclusivament de la dona, ja que ella també es mereix una entrada per ella, tot hi així sabem molt poc sobre la marca que les dones van deixar a la societat romana.


Roma va ser una societat patriarcal i això va provocar que les dones mai tinguessin l'oportunitat d'emancipar-se.

Les dones es trobaven des de la seva infantesa fins al moment del seu casament sota l'autoritat d'un familiar. Quan la dona es casava, deixava de formar part de la família per posar-se sota l'autoritat del seu marit i obtenia la classe social del seu espòs, si aquest es moria se li designava un tutor que normalment tornava a ser algú de la seva família. A roma ja existia el divorci però generalment era l'home el que ho sol·licitava. El millor estat amorós per la dona era la vídua perquè era molt més lliure que qualsevol altra dona casada i a més feia servir la fortuna com ella volia.




Elles passaven molt temps a casa, a aquestes dones se les anomenava: matrones.
Resultat d'imatges de la dona romana
Representació de dones romanes

La classe social en la qual una dona naixia ens determinava que seria en la societat. Sabem que elles mai van tenir una totalitat dels drets ciutadans ni tampoc podien gaudir de la majoria dels privilegis socials o polítics com els homes. Les feines femenines eren sobretot manuals, treballaven amb coses de vestir i estètica. A les dones no els permetien botar o se elegides en càrrecs polítics. Normalment la dona lliure manava a casa a als seus fills, a qui també supervisava la seva educació no podia sortir de casa sempre que volgués. Es diu que el nom de la dona no el sabia casi ningú, només els seus familiars, així que, només ells el podien pronunciar, ja que, creien que anomenar el nom d'algú era el mateix que establir un contacte físic.

Les nenes tampoc rebien la mateixa educació que els nens, només podien anar fins a l'escola mitjana i mai podien accedir a la superior, tot i així les filles dels més poderosos van arribar a un nivell molt gran de cultura gràcies als seus professors particulars. Era molt habituals que adquirissin una cultura d'entreteniment, com la dansa o tocar algun instrument. Les famílies més riques tancaven a les seves filles a casa i les feien cosir, així asseguraven que no feien res dolent. A dotze anys moltes noies ja estaven relacionades amb qui seria el seu futur marit. Consideraven a una dona adulta a catorze anys, des de aquest moment l'anomenaven "senyora".

Com podem veure en tota l'entrada, i com molts ja sabíem, el gènere masculí era el dominant.



Eva Bujons
1r Batx