21 de maig de 2018

MÓN FUNERARI A L'ANTIGA ROMA

Morir-se a Roma era un acte molt significatiu, fossis pobre o ric.

El culte fúnebre també tenia unes pautes normatives a seguir, com era de costum a Roma. 

El parent més proper al difunt li feia un petó i rebia el seu últim alè, amb el qual es creia que l'ànima abandonava el cos, després li tancava els ulls i li posava una moneda a la boca, el ritual dictava que es procedís a la conclamatio és a dir, pronunciar tres vegades el nom del difunt. 

Després es col·locava el cos del difunt sobre el sòl per rentar i ungir-lo en olis i si el difunt va tenir en vida un alt càrrec, era vestit amb la toga d'aquest càrrec i amb una corona de llorer on a vegades podia ser d'or, i els ciutadans corrents s'embolicaven en senzilles togues.

Els funerals a l'antiga Roma se solien celebrar de nit i vuit homes transportaven la llitera del cadàver que anava en una caixa de fusta. A més, es duia a terme l'elaboració de la màscara mortuòria, on aquestes màscares eren guardades en un lloc de tota casa romana com a forma de record.

Les cendres dels romans il·lustres es dipositaven en tombes molt elaborades a banda i banda de les carreteres que surten a la cuitat, i sovint adornades amb jardins. Els enterraments s'havien de fer fora de la cuitat, tot i que, hi havia excepcions per a determinades persones com per exemple els emperadors, com Juli Cèsar que va ser enterrat al fòrum. 

Els pobres que no tenien familiars i/o coneguts, eren enterrats al turó de l'esquilí, on també era l'abocador de la cuitat de Roma. 

Tipus de tombes
    - Tombes simples

- Sarcòfag: Recipient llaurat de pedra, de fusta o de plom per al difunt.
- Tomba a dues aigües o caputxines: Consisteix a cobrir el cos del difunt amb tègules plenes disposades en forma de triangle.
- Urna cinerària: Es dipositen les restes o les cendres del difunt a l'interior d'un recipient ceràmic que és enterrat.

Tomba a dues aigües

- Tombes monumentals

- Moments turriformes: Construcció de planta quadrada sobre un podi esglaonat i decorada amb relleus i estructures. 
- Pilars estela: Base escalonada on s'alça un pilar amb rematada en forma de capitell, que serveix de base per a una estructura.
- Mausoleus: Llocs monumentals d'enterrament col·lectiu familiar. 
- Catacumbes: Enterraments col·lectius paleocristians senzills. 
- Abocadors: Van servir de fossa comuna per a la gent més pobra que no disposaven de familiars i/o coneguts. 
- Columbari: Grans estructures rectangulars alineades en files regulars horitzontals o verticals que albergaven més de mil urnes. 


Columbari de Vila-rodona
Judit Osuna
1r Batx 

15 de maig de 2018

CRISIP

VIDA
Crisip de Soli fou un filòsof grec estoic nascut a Cilícia nascut el 279 a.C. i mort entre el 208 i el 204 a.C. Durant la seva vida va freqüentar Atenes, concretament es va ajunta amb cercles platònics a la Acadèmia Nova platònica i va publicar alguns texts d'acord amb el seu pensament, tot i que més tard la va abandonar per que no concretava amb la teoria del coneixement platònica. I va seguir a Cleantes, filòsof grec estoic de l'Àsia Menor, fins a l'escola de Zenó de Cítion a Stoa, o dit d'altre manera Pòrtic, l'escola dels estoics que rivalitzava amb els platònics i on ell mateix va succeir  Cleantes que era un dels escolars cap al 230 a.C. Se sap que va escriure 705 obres però no se'n conserva cap. Es dedicava a desenvolupar les tesis de Zenó de Cítion i es  basava en la lògica megàrica, la lògica dels mestres en l'art de discutir, en el qual basaven un dels seus estudis(l'art). 
Va destacar en el terreny de la lògica i la seva teoria del significat tot i desenvolupar també teories d'ètica i física. Treballava tant en aquests conceptes, de fet es diu que mai sortia de casa sense haver escrit 500 línies cada dia, que finalment el van considerar com al segon fundador de l'estoïcisme per les seves aportacions. Apart es va convertir en l'autor al qual se li deu la fama posterior de l'escola. 


Crisip de Soli (279a.C.-208/204a.C.)
OBRA
En el camp de la lògica i en el de la epistemologia treballa amb les teories de les representacions catalèptiques: una teoria desenvolupada pels estoics sobre la concepció conceptual de la sensació, per ells aquestes són l'acte de l'enteniment pel qual s'aprèn l'objecte i alhora l'acte pel qual l'objecte s'imprimeix en l'enteniment. Per tan la presència de l'objecte del coneixement i la conformitat de la representació amb el mateix objecte es confirmen segons els estoics; Crisip criticava el treball dels estoics en aquest mateix camp. També treballarà amb la teoria del lekton: teoria que descriu l'expressable com a allò que és revelat pel so i gravat com a subsistència en el pensament i que parla dels quatre incorporis, el buit, el lloc, i el temps. 

En aquesta teoria per explicar la realitat distingeixen entre el significant(el so), el significat i l'existent(l'objecte extern). I Crisip mateix desenvoluparà la teoria del significat, en que ell distingirà entre significant i significat, per ell el significant era l'aspecte sonor, la imatge acústica que s'oposa al concepte, la petjada psíquica, i diu que el significat és el concepte, el contingut del signe lingüístic, el resultat de la seva posició en el sistema. Més tard combatrà les tesis de Diodor Cronos que volien reduir el possible al real i dictarà el seu concepte de la realitat, més complex que el d'alguns filòsofs anteriors. Apart ell distingirà entre la necessitat absoluta, regida pel destí i les lleis físiques, i la relativa, controlada per les lleis humanes, segons les seves creences del destí i la physis. Defensarà la concepció determinista de la física estoica i l'existència d'una possibilitat d'elecció lliure que permet al savi seguir la seva voluntat  marcada pel destí. Apart explicarà l'existència del mal justificant alhora la de una divinitat bondadosa per justificar l'existència dels termes mal i bé com a necessaris l'un per l'altre de manera que si un no existeix l'altre seria eliminat naturalment.

Àlex Pujalt 
1r batx

14 de maig de 2018

MORT NÒRICA O GREGA? (II)

Bé, en aquesta entrada, tal i com vaig esmentar a l'anterior, parlaré de les divinitats nòrdiques i ja que n'hi ha tantes repartiré aquestes deïtats en més d'una entrada.
Aquestes divinitats es basen en dos llinatges de déus: una és anomenada  Æsir on es troben Thor, Tyr i Odin, els quals eren déus de la guerra, i l'altre llinatge s'anomenen els Vanir on es troben Freya, Frey i Njord, els quals eren déus de la fertilitat. Altres éssers en són els elfs, els gnoms i els Jötun, els quals a vegades tenien divinitats menors amb petits cultes dedicats exclusivament a ells tot i no formar part de cap dels dos llinatges esmentats anteriorment.

DIVINITATS NÒRDIQUES
  1. Æegir: Significa "portador d'aigua" i és el sobirà del mar i sovint es mostra com a amfitrió que prepara banquets, dóna la benvinguda i acull als déus viatgers. Es diu que en una ocasió Loki va insultar als altres déus convidats i va causar la seva desgràcia, per això els relats mitològics diuen que Ægir va ser designat com a ètun o com a déu. A més, Ægir és el pare i marit de la deessa Ran, amb la qual té nou filles que cada una representa una ona marina diferent. Aquestes nou filles seran les nou mares de Heimdall. Finalment dir que un satèl·lit de Saturn és anomenat Ægir en honor seu.
  2. Anðrimnir: És el xef dels déus.
  3. Astrild: És la representació nòrdica del deu cupido (mitologia romana) o Eros (mitologia grega).
  4. Baldr: És la divinitat de la bellesa, la innocència i la pau. És el segon fill d'Odin però el primer que tingué amb Frigg. Tenia un germà bessó, Hoder del qual ja en parlaré més tard. Era el marit de Nanna i el pare de Forseti. Baldr vivia a Breidablik el qual estava situat al cel, el sostre era d'or pur i s'aguantava per unes columnes de plata massissa. Es deia que res obscur o malvat podia creuar la porta del seu palau i que era tan ros i clar que resplendia.
  5. Bor: És el pare de Vili, Odin i Ve i la seva dona és Beyla.
  6. Bragi: És el déu de la poesia i els bards,  fill d'Odin i la geganta Gunlod. Era el poeta d'Odin i un dels Asos més savis. És l'encarregat de rebre als que acaben d'arribar al Valhalla. És diu que una vegada havia set un poema molt important de segle IX anomenat Bragi Boddason el qual quan va morir se'l va deïficar. És l'espòs d'Idunn.
  7. Buri: Tal i com vaig explicar a la darrera entrada aquest va ser el primer déu i el pare de Bor. Va ser alletat per la vaca Adumla.
  8. Byggvir: No se'n sap gaire res d'aquest ja que no apareix gaire informació en el llibre sagrat però si que s'hi esmenta que és servent d'Odin juntament amb Beyla, amb la qual es casa, i que és el déu del blat i la cervesa.
  9. Dagr, Delling i Nótt: Dagr significa "dia" en nòrdic antic, per això és el deu del dia. Es diu que és el fill de Delling i Nótt. Delling és el déu de l'albada, del crepuscle i Nótt és la deessa de la nit i la filla de Narvi.
  10. Eir: Significa "ajuda" o "pietat" i és la deessa de la curació. Es deia que les úniques capaces de conèixer el do de la curació eren les dones, entre elles aquesta Æsir la qual també coneixia el do de la resurrecció. Es diu també, que curava amb màgia.
Arbre genealògic dels déus nòrdics o germànics

Paula Sala 
1r Batx

11 de maig de 2018

L'ORACLE DE DELFOS

L'oracle de Delfos és una de les restes més destacades que queden de la cultura religiosa de l'Antiga Grècia. De fet, es podria considerar com una de les imatges principals actuals de la religió de llavors, quan creure en els déus era unànime i, fins i tot, necessari per a tothom.

QUÈ ERA UN ORACLE?

L'oracle era un espai consagrat als déus que es va convertir en la via de comunicació entre homes i déus més important de l'Antiga Grècia. Només podien fer-hi consultes aquells homes immaculats, és a dir, que no havien comès cap crim ni acte impietós, i aspergits d'aigua lustral (nosaltres la coneixem com a aigua beneïda, segons la religió cristiana). Com a resposta, les divinitats es podien manifestar directament o bé per signes, prodigis, somnis, o ocells. La interpretació de les respostes de les divinitats les duien a terme les sibil·les, unes sacerdotesses encarregades de transmetre i explicar la voluntat divina.

Els oracles tenien lloc en nombrosos santuaris de divinitats i herois, com en el d'Apol·lo, el déu de les profecies per excel·lència, a Delfos, en els de Zeus a Olímpia i a Dodona o en el d'Asclepi a Epidaure. D'Apol·lo, hi havia oracles a tot arreu de Grècia, però el més famós de tots era el de Delfos.


Aspecte actual de l'Oracle de Delfos.
LES SIBIL·LES, TRANSMISSORES DE LES PROFECIES

Abans ja he esmentat la funció de les sibil·les, la qual era transmetre i interpretar les respostes dels déus.

A aquestes endevines se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. Estudis recents han conclòs que aquestes substàncies eren un tipus de gas etilè que si se'n consumia en grans quantitats podia tenir efectes al·lucinògens.


"Sibil·la Dèlfica" (1509). Fresc renaixentista de Miquel Àngel. Actualment es troba a la Capella Sixtina del Vaticà


Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. De fet, entre els segles VI aC i III aC, quan la ciutat va adquirir més importància, aquest temple religiós es va convertir en un pilar de la societat grega ja que molts governants i militars prenien una decisió o una altra en funció de la resposta de l'oracle.

La població de l'Antiga Grècia consultava els oracles per diversos motius, des d'haver de prendre decisions serioses com dur a terme una expedició fins d'altres que podien arribar a ser insignificants i ridículs. 

No només eren els grecs que consultaven l'oracle. Civilitzacions del Pròxim Orient freqüentaven a l'oracle, que va arribar a determinar moments clau de la història antiga en aquests territoris.


Us convido a veure aquest vídeo on podreu observar diverses imatges de l'oracle de Delfos i el seu magnífic entorn paisatgístic.



Ferran Gil
1r Batx

10 de maig de 2018

LA LLOBA CAPITOLINIA

L'obra es diu lloba Capitoliniia o Luperca. L'obra està datada el 470 a.C, pertany a la època romana Etrusca, més concretament a l'art Etrusc i el seu autor és Vulcà. Luperca és el nom de la lloba, segons la mitologia romana, la lloba va alletar a Ròmul i Rem, fundadors de Roma, que aquests van ser manats a matar pel rei Amuli. Modernament es va suposar que "Luperca" va ser, en realitat, una prostituta que es va cuidar dels dos bessons. Antigament a les prostitutes se les anomenaven "llobes". Aquesta obra es conserva en el museu del Capitoli Romà a Itàlia. Es tracta d'una figura en bronze, de 75 centímetres d'altura i 114 centímetres d'amplària. La estàtua està feta de bronze.


La lloba capitolania
LA LLEGENDA
Segons la llegenda, la ciutat italiana d'Alba Longa tenia com a rei a Numitor fins que el seu germà Amuli li va prendre el poder. Amuli va matar els fills de Numitor i va obligar a la única filla del rei Numitor, Rea Sílvia, a fer-se vestal perquè no tingués fills que puguin prendre el tron d'Amuli. Però Rea Sílvia va quedar embarassada del déu Mart i va tenir dos fill bessons. Ròmul i Rem. Amuli quan se'n va assabentar va empresonar Rea Sílvia i va ordenar llançar els dos infants al riu Tíber. Però el destí van salvar la vida d'aquests dos infants, perquè el riu es desbordà i el cistell que els contenia va anar a parar a la riba del riu, on una lloba que passava per aquí, els va trobar i en veure'ls plorant i els va acollir, els  va salvar i els va alletar. Un pastor, Fàustul, passant per allà, els va trobar i els va portar a casa seva i aquí en Fàustul i la seva esposa, Larència, els van criar com si fossin els seus fill. 

Els bessons van crèixer com a pastors i encara no sabien el seu origen, fins que un dia, uns lladres que s'havien barallat amb Rem i el van acusar injustament davant el rei Amuli d'haver malmès els camps de Numitor. Rem va ser lliurat al mateix Numitor perquè li apliqués un càstig. Numitor quan es va assabentar de l'edat que tenia i de l'existència d'un germà bessó, va lligar camps i va endevinar que es tractava del seu nét. Aleshores, Ròmul i Rem van planificar una conxorxa per acanar amb Amuli i toranr el regne a Numitor. Els bessons van decidir fundar una nova ciutat allò on havien estat trobats. Però va sorgir la disputa per quin dels dos germans donaria el nom a la ciutat i en seria el rei, ja que no se sabia quin dels dos era el primogènit. 

Així és que la decisió es va deixar a la voluntat dels déus per mitjà de la consulta dels auguris. Primer va semblar que afavorien Rem, perquè va ser el primer a veure sis voltors, però tot seguit Ròmul en va veure el doble. Ròmul es va proclamar rei i va traçar els límits sagrats de la nova ciutat al voltant del Palatí, amb una arada tirada per un toro i una vaca. Rem, sense acceptar la seva derrota, va desafiar l'autoritat del seu germà saltant el solc que assenyalava el traçat de la futura muralla i aquest el va matar travessant-lo amb una llança. Així, Roma, tal com Ròmul va anomenar la ciutat tot just fundada a partir del seu propi nom. Era el 21 d'abril del 753  aC.


Ròmul i Rem amb la lloba
La "lloba capitolina", l'escultura que representa a Ròmul i Rem alletats per aquest animal i símbol de Roma, no és etrusca com es creia sinó que la seva realització se situa entre el segle  XI i XII, en plena d'Edat Mitjana.



Martina Vilar
1r Batx

9 de maig de 2018

ARIADNA

Ariadna era la filla del rei Minos i Pasífae de Creta. El seu pare tenia un laberint, en el qual hi havia un minotaure el qual va sorgir de l'engendrament de Pasífae per part d'un toro blanc; d'aquí en va néixer un ésser fantàstic amb cos d'home i cap de toro. El minotaure havia de ser alimentat; així doncs, es va decidir que s'havien d'engendrar 7 joves i 7 donzelles grecs i ser entregats a Creta per entregar i alimentar al temorós minotaure. Durant el tercer any Teseu es va amagar amb els 14 ciutadans que havien de ser entregats al monstre i va decidir anar a Creta, entrar al laberint i donar mort al minotaure definitivament per acabar amb la desgràcia que provocava als ciutadans. Ariadna, quan Teseu va arribar a Creta, va caure profundament enamorada d'ell i va ser gràcies a l'ajuda d'Ariadna, la qual li va donar un cabdell per a trobar el camí de tornada, que el jove va aconseguir escapar del laberint. A més a més, va matar el minotaure i el rei Minos, al descobrir la matança efectuada i va entrar en còlera.  teseu, doncs, va haver de marxar ràpidament de l'illa perquè el rei no el castigués, i amb ell es va endur Ariadna, la qual Teseu li havia promès que es casaria amb ella. Tot i així ella mai va arribar a conèixer la seva terra ja que durant el trajecte van fer parada a l'illa de Naxos on Teseu la va abandonar mentrestant ella dormia.

Les raons per a argumentar aquesta traïció varien i se'n coneixen diferents versions. Uns diuen que Teseu estava enamorat d'una altra dona però no se n'ha extret mai una conclusió definitiva.

Ariadna i Teseu a l'entrada del laberint de Richard Westall

En despertar-se, Ariadna, desesperada, va buscar al seu enamorat, Teseu, per tota la platja, però ell havia desaparegut. Ariadna era l'única que restava en aquella platja, i ella, al adonar-se'n va trencar a plorar. Afrodita, que va veure Ariadna plorant desde l'Olimp, es va compadir de la mala sort de la princesa i va anar fins a Naxos. Al veure-la plorant li va prometre un marit immortal. Afrodita ja sabia que Dionís es dirigia cap a aquestes platges i estava disposada a que s'enamorés d'Ariadna. Es va casar amb Dionís a l'Olimp i aquest li va regalar com a regal de bodes una corona d'or amb pedres precioses d'envejable bellesa i valor.
Ariadna abandonada per Teseu de Angelica Kauffmann. 
Tot i així, el matrimoni amb un déu no li va concedir la immortalitat. I així doncs, un dia, Ariadna, envellida i casada, va morir. Va ser llavors quan Dionís va emportar-se la seva corona d'or i la tirar cap al cel. A mesura que la joia guanyava altura, les pedres es tornaven cada vegada més i més brillants, fins que es van transformar en estrelles. D'aquí neix la coneguda constel·lació d'Ariadna.

Helena Osset
1r Batx

8 de maig de 2018

MITOLOGIA EGÍPCIA (II): L'ENÈADA D'HELIÒPOLIS

Si heu llegit la meva anterior entrada, sabreu que Egipte té molts déus, amb noms molt estranys. Bé, aquí us explicaré una mica cada déu del grup de l'Enèada d'Heliòpolis:

L'ENÈADA D'HELIÒPOLIS
  • Atum: Originalment, és el déu de la terra. És el déu primordial i creador segons la doctrina d'Heliòpolis, que va substituir a la serp Imy-uaf (serp del caos primordial), per posar en marxa la creació. Se'l representa com un home amb la doble corona (de la unificació de l'Alt i Baix Egipte)
Representació d'Atum
  • Shu: Déu de l'aire, fill d'Atum i nascut junt amb la seva germana Tefnut. Es diu que va sorgir de la unió d'Atum amb la seva pròpia ombra, tot i que també hi ha altres teories. Era la personificació de la calor del migdia i de la sequera a l'aire d'estiu, però també del vent fred del nord i del principi vital de tot ser vivent. També es deia que possibilitava l'ascensió del difunt cap al cel. Apareix com un home amb una ploma d'estruç al cap. A una mà porta un ceptre.
Representació de Shu
  • Tefnut: Deessa de la humitat, personificació del ruixim que dóna la vida i de tot procés corporal que produeix humitat. El seu nom prové de Tef (humit) i Nut (cel). Se la representa com a lleona o com a dona amb cap de lleona.
Representació de Tefnut
  • Nut: Deessa del cel, creadora de l'univers físic i de tots els astres. És germana i esposa de Geb (la Terra), de qui va ser separada per Shu. Els seus fills van ser Osiris, Isis, Seth, Neftis. Es representa com una dona amb el cos en forma de la volta del cel. Es diu que podira ser l'equivalència a Rea a la mitologia grega. 
Representació de Nut
  • Geb: Déu de la terra. És el suport físic del món, i la terra rebia el nom de "Casa de Geb". Representava el principi de la fertilitat i la vida. No tan sols és déu de la superfície, sinó també de les capes inferiors de la terra, i té una paper important en el Llibre dels Morts. És representat com un home verd o fosc amb corona i amb una oca al cap.
Representació de Geb
  • Isis: El seu nom en egipci és Ast. És la reina dels déus, la gran deessa mare. És la deessa de la maternitat i del naixement i la protectora de les mares, els nens i la família en general. També és protectora dels rituals funeraris, i és coneguda com "La Gran Maga" per haver recompost el cadàver d'Osiris, i per haver creat la primera cobra que va obligar a Ra a revelar-li el seu nom secret. És representada com una dona amb un tron al cap.
Representació d'Isis
  • Osiris: Pare d'Horus i marit d'Isis, se'l considera avantpassat directe de la reialesa, i és un dels déus més famosos i importants de la mitologia egípcia. En un principi era déu de l'agricultura, però sobretot de la resurrecció. Després va passar a ser déu de la mort i del més enllà, cosa que el va fer rei i jutge dels morts. Se'l representa com un humà momificat amb una corona blanca i dos plomes.
Representació d'Osiris
  • Neftis: Representa la foscor i tot el que es refereix a ella, representa la part invisible, la nit, la mort com a pas a una altra vida. En aquest sentit és el contrari a Isis, però totes dues treballen juntes en tot el que es refereix al benestar del difunt. Era dona de Seth, però va tenir Anubis, déu de la mort, amb Osiris. Se la representa com una dona amb el jeroglífic del seu nom al seu cap.
Representació de Neftis
  • Seth: El seu principi va ser més brutal que malvat, ja que tenia una força i energia anormals, i va ser objecte d'una interpretació hostil. És déu de la sequera, la violència, la gana i el mar, desencadena tempestes i borrasques del vent del sud. S'identifica amb el desert, i manté una lluita constant amb el seu germà Osiris: terra fèrtil contra desert. La seva equivalència a la mitologia grega seria el monstre Tifó. És representat com un animal no identificat amb orelles rectangulars, cua encarcarada i morro ganxut.
Representació de Seth
Maria Erra
1r Batx